Terra Baixa Angel Guimer

 

Àngel Guimerà: TERRA BAIXA 
MARTA, sanglotant rabiosa.­ M’han tractat com a una pedra dels camins, que es fa 
anar amb els peus perquè rodoli! Mata’m! Mata’m! MANELIC, subjectant­la, plorant.­  Marta! Ai,  Marta!...  Si  jo no et  puc matar,  no,  perquè 
t’estimo, Marta! T’estimo! I  t’estimava des d’allà dalt, al pujar tu,  que jo era un grapat de 
neu que  es  va fondre mirant­te.  I t’he  estimat  encara més  al venir a trobar­te, pobre de 
mi,  davallant  a  salts, com l’aigua  dels  cims  a  ajuntar­se  amb  l’aigua de mar, que diuen que és amarganta! Que ho siga, d’amarganta; que ho siga; ella atrau com tu m’atraus a 
mi;  perquè  et  desitjo  i  t’estimo,  Marta!  (Ella  es  vol  desprendre   d’ell  amb  energia bregant) I ara més, ara més; per... perquè no sé el perquè, ni em fa el saber­ho! Perquè 
m’has enganyat  potser;  perquè  he  sentit  la calor  de  la teva sang; perquè t’he respirat a tota tu tot jo! I mira, per mi no hi ha lleis d’ací baix ni res que m’aturi, que els llamps i les 
mestralades  m’han  fet   lliure,  i  vui  jo,  perquè  ho  vui,  besar­te  i  mossegar­te  fins  a 
l’ànima,  i estrenye’t  en mos  braços  ofegant­t’hi  en  ells, confonent en un afany rabiós la 
mort  i la  vida, com  a  home  i  com a fera, que ho sóc i ho vui ser sempre home i fera, tot 
junt,  tot,  contra  de  tu  i amb tu, i  contra tothom,  de la terra. (La té  a ella en sos  braços 
mig desmaiada.  Mira cap  a  la banda  de la  cortina i se l’emporta ràpid a l’altra banda en sos braços.) I ara que me la vinguen a prendre! Ira de Déu! Que vinguen! 
MARTA: Déu meu. 
MANELIC: Marta: ets meva! (Aixecant­la en sos braços i anant­la a besar). 
MARTA: No! No! (No consentint­ho i fugint d’ell). 
MANELIC: Marta?! MARTA (resolta): No; perdonar­me aixís, no! Que tu em perdones perquè no ho saps 
tot encara. Doncs a saber­ho al punt, i per mi mateixa. I després lo que Déu vulga! ...