Thomas s.kuhn evolució de la ciència

Kuhn els factors claus que determinen l’evolució de la ciència.

Introducció

L’objectiu d’aquest assaig és realitzar una síntesi de l'estudi d'un dels pensadors més revolucionaris del segle XX, Thomas S. Kuhn. Analitzaré algunes de les seves categories centrals com el seu ideal de ciència, paradigma, crisi, revolucions científiques, ciència normal, tractant d'extreure la seva visió, la sevamanera de comprendre el progrés científic i la seva proposta personal per abordar l'epistemologia, a partir dels analistes Larry Laudan i Javier Echeverría.

Thomas S. Kuhn, el seu ideal de ciència

Thomas S. Kuhn creia que per a un bon desenvolupament científic era convenient la coexistència permanent de paradigmes rivals i l'omnipresència d'un debat conceptual on tingui lloc una lluitacontínua i preexistent en què els partidaris d'un i altre punt de vista assenyalin les debilitats empíriques i conceptuals dels rivals i subratllin la progressivitat del seu propi enfocament en la revolució de problemes, és a dir, “las confrontaciones dialécticas son esenciales para el avance y perfeccionamiento del conocimiento científico”[1]. Segons aquesta perspectiva, no hi ha d'haver unadoctrina dominant o paradigma imperant, sinó que han de coexistir tot tipus de ciències i altres formes d'indagació intel·lectual per intentar donar sentit al món i a la nostra pròpia experiència.

Kuhn opinava que en poques vegades els científics han actuat seguint estrictament els postulats del falsacionisme de Karl Popper on per constatar una teoria calia intentar refutar-la mitjançant uncontraexemple. Si no era possible refutar-la, aquesta teoria quedava corroborada, podent ser acceptada provisionalment, però mai verificada. Kuhn defensava la tesi que la ciència ha avançat a través de paradigmes que han dominat la mentalitat de cada època.

Kuhn en la seva condició d'historiador de la ciència es va interessar profundament en el problema del canvi científic, no creia que l’única basede la ciència és, en essència, una activitat de resolució de problemes, sinó que hi havia alguna cosa més per a l’elecció d’un paradigma. Kuhn es lamentava del fracàs dels historiadors en apreciar connexions entre idees científiques i les no científiques, criticava a la ciència per viure aïllada del medi cultural en què viuen els seus científics “comparados con otros profesionales y con otrasempresas creativas, los practicantes de una ciencia madura están aislados en realidad del medio cultural en el cual viven sus vidas profesionales”[2].

Kuhn va arribar a la conclusió que “la decisión científica es básicamente un asunto político y propagandístico, en el que el prestigio, el poder, la edad y la polémica determinan de modo decisivo el resultado de la confrontación entre teorías yteóricos rivales”[3]. Per tant, d'aquesta manera argumentava que hi havia molts episodis en la història de la ciència on sembla que molts paradigmes van ser destacats més per pressions socials i institucionals que per credencials empíriques.

2.L’evolució de la ciència

Kuhn amb el seu llibre estructura de las revolucions científiques “en el que hecha por tierra la mayor parte de las tesis dedicha concepción, fundamentalmente por ahistóricas y desligadas de la ciencia real”[4] va marcar una nova etapa en la filosofia de la ciència del segle XX. Per ell, la ciència és de caràcter revolucionari, la considera com un element obert i en una constant evolució que progressa a partir de crisis i ruptures que impliquen canvis científics en la nostra concepció del món i, per tant, no progressaper simple acumulació de coneixements.

Kuhn intenta explicar perquè el nostre coneixement més sòlid, com és el la ciència, progressa com ho fa, a partir del seu concepte central de la seva teoria com és la introducció del concepte del paradigma “es aquello que los miembros de una comunidad científica, y solo ellos comparten”[5]. En el seu sentit més ampli, un paradigma pot definir-se com una...