tirant lo blanc. resumen

El Rei d'Anglaterra, desesperat, es retira per lamentar-se. El seu son és interromput per l'aparició d'una donzella que l'exhorta a tenir confiança en Déu i en la Verge, i li ordena que al primer home que vegi demanant almoina amb una barba molt llarga el besi en senyal de pau i el faci capità de tota la seva gent. L'endemà, el Comte-ermità anava com sempre a demanar almoina a la Comtessa quan vaser vist pel Rei, que sortia de missa. El rei sense perdre temps el va besar i se'l va emportar a una cambra apartada, on li va suplicar, en el nom de Déu, que deixés el seu hàbit i es vestís les armes de guerra per vèncer els enemics (cap. 6 i 7). L'ermità es va excusar argumentant la seva vellesa i la seva pretesa ignorància militar, raons que el Rei no va admetre, fins que es va agenollarals seus peus per demanar-li que acceptés (cap. 8 i 9). Finalment, l'ermità es disposa a assumir el comandament de les forces angleses i es prepara per actuar. Recomana al Rei que es mostri alegre i optimista, i immediatament disposa la confecció de certes magranes de cal viva, amb l'objectiu d'amagar-les en el campament enemic i incendiar-lo, ja que, com més aigua tiraran per apagar el foc, més lesinflamaran (cap. 10).

Havent sortit de la cambra on havien estat reunits, el Rei es va mostrar alegre, i va donar ànims als seus. L'ermità es va posar a preparar tot el que necessitava per a l'empresa de les magranes. Li faltava sofre, però n'hi havia al palau de la Comtessa, que n'hi va proporcionar a indicació del rei. A l'hora de dinar, el Rei va fer seure l'ermità al seu costat, amb granadmiració de tots, especialment de la Comtessa, que veia tan reverenciat aquell a qui acostumava a fer almoina (cap. 11).

A la nit, l'ermità es va disfressar de moro i va anar-se'n al campament enemic, on va llançar les magranes. Els moros van ser sorpresos per l'incendi que van provocar. Aprofitant el desordre, el Rei d'Anglaterrra, amb els pocs combatents que li quedaven, va atacar elcampament dels moros i els va fer fugir fins a refugiar-se al castell d'Alimburch (cap. 12).

El rei moro va enviar una carta de batalla al d'Anglaterra, desafiant-lo a combat singular en camp clos: si ell en sortia vencedor, tota Anglaterra seria seva; si, al contrari, guanyava el rei anglès, abandonaria l'illa (cap. 12). Quan es van presentar els ambaixadors moros amb la carta, l'ermità va aconsellarque les dones i donzelles de la ciutat es deixessin veure per les finestres armades com si fossin guerrers. Mentre es feien tots aquests preparatius, el duc de Betafort es va permetre ofendre l'ermità, acció que va ser castigada pel Rei. Arribats els ambaixadors, el Rei va acceptar la batalla proposada pel moro; i a continuació l'ermità va demanar i obtenir el perdó del duc de Betafort (cap. 14).Reunit el Consell, l'ermità va proposar que, donada la joventut i la debilitat del Rei, el duc de Lencastre assumís la reialesa i lluités contra els sobirà infidel, home fort i valent. Això va suscitar la indignació dels ducs de Cloceste, Betafort i Atçètera, que es consideraven amb més mèrits que el de Lencastre (cap. 15). El Rei va prendre la paraula i, després d'imposar la seva autoritat, vadisposar que qui l'havia de succeir era precisament l'ermità, a qui atorgava la reialesa (cap. 16). Es va treure els vestits i els va fer posar a l'ermità, malgrat les seves protestes. Al final va accedir, i el primer que va fer per preparar-se per a la singular batalla va ser ordenar que li demanessin a la Comtessa que li deixés les armes que van ser del seu marit, Guillem de Vàroic. Però comque la Comtessa li va fer donar unes armes que no valien gaire, el Rei-ermità es va dirigir al seu palau i va exigir-li les que estaven a la cambra del Comte cobertes de damasc verd i blanc. En sentir això, la Comtessa li va preguntar, estranyada, on havia conegut Guillem de Vàroic, a la qual cosa el Rei-ermità va respondre que va ser un company d'armes seu (cap. 17-18).

Quan va tenir les armes...