Tot Sobre Terra Baixa (Anàlisis, Simbologia, Llengua...)

TERRA BAIXA. ÀNGEL GUIMERÀ. | |
1. L’escena catalana que trobà Guimerà.
2. Àngel Guimerà. Aspectes biogràfics.
3. Terra Baixa i els drames de la dècada del 1890.
4. Anàlisi de l’obra.
4.1 Estructura.
4.2 Els personatges.
4.3 Simbologia.
4.4 La llengua.
























|TERRA BAIXA. ÀNGEL GUIMERÀ. |

1. L’escena catalanaque trobà Guimerà.

Les primeres dècades del segle XIX havien vist l’extensió del melodrama que arribava al costat de les primeres versions d’autors com Shakespeare o Schiller i de les òperes de Rossini i Donizetti. La posterior recepció dels romàntics francesos com V. Hugo o A. Dumas vingué en bona part determinada per la influència dels dramaturgs melodramàtics com Kotzebue o Pixérécourt. Defet, la renovació teatral que es donà entre el 1832 i el 1836 es concretà bé en el melodrama lacrimogen, bé en el drama històric, sempre en castellà i al marge de la tradició sainetística, que amb autors com Robrenyo evolucionà cap a continguts polítics en obres com Mossèn Anton a les muntanyes del Montseny (1822) o L’hermano Bunyol (1835).
A la dècada dels quaranta es produí una progressivacatalanització de la temàtica dels drames històrics a partir, sobretot, de Generosos a cual más (1840) de Jaume Tió. Els primers drames de Víctor Balaguer (1824-1901) seguiren la mateixa línia. Paral·lelament a aquest procés, el teatre d’aquesta dècada vingué marcat per l’eclecticisme entre els diversos gèneres i per un retorn a les formes de la tradició castellana del Segle d’Or, algunes tananacròniques com el drama d’honor. Així, el modernisme polític d’aquells anys es traduïa, també en les taules dels escenaris. En aquest nou context, els components més innovadors dels primers drames romàntics espanyols quedaren relegats per la vèrbola poètica de Zorrilla i les seves versions patriòtiques de la història d’Espanya. Els pastitxos historicistes i les comèdies més o menys castisses començaren afer furor.
Per entendre el fenomen en tota la seva intensitat cal recordar el procés de canvi que s’estava desenrotllant en el món dramàtic: pas a una economia de mercat i en una major extensió del públic, a més de la nova demanda d’activitats d’oci que propiciava la societat industrial. Tot plegat provoca una davallada qualitativa de la producció literària dramàtica i la creació d’uns nousgèneres d’espectacle popular que pretenien connectar amb els nous espectadors menestrals, reproduint els seus valors i els seus mites. Era un públic que no oblidava els seus orígens pagesos i que veia en el teatre la seva font de distracció. En aquest àmbit és on la figura de Frederic Soler prengué el seu veritable relleu, en la mesura que renovà l’antiga tradició popular del teatre català (amb lacreació de les “gatades”) i l’orientà cap a fórmules noves com el “drama de veritables costums catalans” o les comèdies amb acompanyament musical.
En l’obra de Soler es donava la confluència entre la tradició romàntica i la vena popular d’un Robrenyo. D’aquesta síntesi en resultà el nou teatre català amb pretensions cultes. Soler, a més, adaptà a l’escena catalana les modes que els autors castellansdel moment impulsaven, com el ja esmentat drama d’honor i participà de forma decisiva en la consolidació del drama històric en català.
Des de l’empresa del Teatre Romea, aquest dramaturg consolidà un públic i uns gèneres que marquen l’escena catalana orientant-la cap a la concepció més comercial i populista dels teatre. Tanmateix, al llarg de la dècada dels setanta i molt especialment en elsvuitanta, molts intel·lectuals catalans lligats al moviment dels Jocs Florals, però des de visions més modernes, plantejaren la necessitat de bastir una dramatúrgia catalana des de supòsits més pròpiament literaris que prestigiessin l’escena local. En aquest front, Guimerà fou l’encarregat de renovar la minso tradició inaugurada per Soler. Els models inicials de renovació passaven per les...