Tristos tròpics

Tristos tròpics - Lévi-Strauss
La supremacia de l’home blanc, com a forma humana més evolucionada, es revocada a finals del segle XIX, on el treball de camp se situa en l’eix fonamental de l’etnografia i on la jerarquització humana per fenotips perd pes i on apareix una nova classificació cultural, donant pas a la antropologia moderna. No es tracta de societats més avançades o més enrederides,sinó de societats que avancen en diferents direccions.
Lévi-Strauss, nascut a principis del segle XX, és considerat el pare de l’antropologia moderna i un dels grans pensadors que ha il·luminat el món amb les seves teories. Va adoptar la lingüística estructural, per la influència de Roman Jacobson, per a l’anàlisi etnogràfic. Es passa a analitzar les estructures i les seves relacions,oposant-se a l’ investigació d’allò concret i particular, és a dir que és la societat la que modela l’individu. S’estudia el corpus, sense tenir en compte la influència del medi. Tot comportament té una importància, no és un simple fenomen esporàdic, sinó que té un fons unitari i natural. Les diferents cultures del éssers humans, les seves conductes, els seus esquemes lingüístics i mites revelen laexistència de patrons comuns de tota la vida humana. A més, no fa una distinció significativa entre el pensament primitiu i el civilitzat. La ment humana organitza el coneixement en parelles binàries i oposades seguint la lògica. Això es dóna en totes les cultures, es universal.
El treball de camp de Lévi-Strauss va començar a la dècada dels anys trenta amb l'estudi de varies societats del laselva amazònica. Aquestes experiències al Brasil són copsades en la seva obra Tristos Tròpics, el qual és considerat un dels llibres més importants del segle XX, amb una posició privilegiada en el conjunt de la literatura etnogràfica de tots els temps . Mai s’havia fet una reflexió tan profunda sobre la professió de l’etnòleg i sobre la importància i les implicacions del treball de camp. Va mésenllà de la simple narració dels seus dies a l’Amazònia, s’endinsa en el descobriment d’una vocació que no té marxa enrere i en els sentiments viscuts en posar-se en contacte amb aquells que l’antropologia ha constituït objecte de la seva ciència: els altres.
Lévi-Strauss posa en pràctica en el treball de camp, les recerques obsessives de Rousseau, el qual el considera el seu mestre, “el mésetnògraf dels filòsofs”. Per tal de poder meditar sobre la naturalesa de la societat, cerca la societat de la naturalesa ja que només en ella és possible meditar-hi. Rousseau no va barrejar l’estat de naturalesa amb l’estat de la societat. Per ell l’home primitiu vivia aïllat i per tant no posseïa una sociabilitat natural. Parla del bon salvatge, el qual vivia amb innocència sense pecat, absent demoral, amb una bondat innata i igualtat. Però «aquesta condició natural és un estat que ja no existeix, que potser mai no ha existit, que probablement no existirà mai, però del qual és necessari tenir idees per jutjar rectament sobre el nostre present».
A Tristos tròpics podem veure reflectida la melancolia i tristesa de l’etnògraf. L’etnografia per tal de configurar-se com a ciència, obliga al’etnògraf a dur a terme sacrificis i sortir-ne perjudicat, rarament se’n surt il·lès. Tot i tenir davant seu la seva societat, prefereix evocar el seu treball i la seva devoció a altres societats més llunyanes i diferents, ja que sent una indiferència i a vegades enemistat dels costums del seu medi. Es destructiu amb els seus, però en canvi respectuós amb la resta de societats. Tot i així no potcriticar la pròpia societat ja que el rigor científic i l’escrúpol moral l’imposen en fet de no jutjar cap societat. Per tal d’obtenir la objectivitat científica ha de adoptar dos posicions oposades, ser crític al domicili i ser conformista a fora. No s’ha de caure en el rebuig del que no és nostre i no jutjar-ho. Ens hem de mirar l’elecció de cada societat com a quelcom incomparable. El paper de...