Varios

En general, s'accepta sense molts problemes, el paper decisiu que juguen les institucions socials i culturals en tot allò que es refereix a la cultura, però sempre s'arriba a un punt crucial de l'anàlisi: on és l'art (cinema, pel·lícules) en tot aquest muntatge? Si fem un breu repàs als estudis de Raymond Williams sobre els processos socials de l'art, ens trobem sense cap remei amb un altre delsautors: Pierre Bourdieu. La tasca de tots dos sobre la construcció social de la cultura em permet iniciar aquesta PAC, analitzant les categories i judicis de valors del cinema. Williams vol posar l'accent en el fet del que comunament anomenem “obra d'art”, és en realitat una categoria sociocultural, no una descripció objectiva neutra. Per tant la seva tasca es centra sobretot en com ha arribat aser natural, el que assumim com art i el que no. Entén la tradició cultural com una forma d'estratègia simbòlica per marcar i delimitar les diferències socials, perspectiva de treball molt similar a la de Bourdieu, sobre la construcció social del gust. Segons Bourdieu el cinema es constitueix com l'element estructurant del gust: a La distinción, Criterio y bases Sociales del gusto (1998),analitza com es diferencien els individus per les distincions que realitzen entre els productes que consumeixen (des de els aliments a la cultura) i la forma de consumir-los (els estils de vida); i com s'origina, estructura i transmet aquest criteri selectiu (el gust) que, en definitiva, s'utilitza com paràmetre que descriu i determina una classe social. S'ha de tenir en compte que el cinema és unelement actiu i protagonista en altres àmbits, que ha funcionat, per exemple, com instrument transmissor de visions del món, d'ideologies i representacions de la realitat relacionades amb formes de dominació cultural i econòmica, sobre tot del món desenvolupat. El cinema té un paper de difondre valors, actituds morals o formes de vida molt importants. A més a més, es relaciona amb l'organització de lacultura contemporània d'acord amb paràmetres econòmics, ideològics i socials. El cinema és durant la primera meitat del segle XX, l'espectacle de masses més important, i per entendre la seva funció social hem de definir-lo també com una indústria cultural. Està integrat en l'estructura social i econòmica de la nostra cultura, així doncs, pot ser vist com una institució mediàtica. No hem d'oblidar,però, que el cinema juntament amb els altres mitjans de comunicació, surten al mercat buscant beneficis. És a dir, està basat en la llei que després d'una inversió (la producció de pel·lícules), s'ha d'obtenir una rendibilitat quan es comercialitza la pel·lícula. També podem veure com molts governs o institucions públiques, dediquen recursos financers per mantenir les cinematografies nacionals coma senyal d'identitat, inclús quan es tracta de productes d'escàs rendiment econòmic. La sensibilitat cap al paper dels mitjans de comunicació, com a constructors d'una identitat cultural nacional s'observa a tota Europa i a molt països del tercer món. El cinema es relaciona amb altres institucions socials. No només, als altres mitjans de la indústria cultural i de l'oci, també amb diversos espaisde poder i opinió com els museus, les filmoteques, la crítica cinematogràfica, les universitats...
En definitiva, un gran nombre de d'àmbits intel·lectuals, econòmics, polítics i culturals tenen com a referència la institució cinematogràfica. També podem veure com pot donar prestigi a iniciatives polítiques, ha entrat a les universitats dels països avançats, com un camp d'estudis als que esdediquen centenars de persones. Ha servit per crear institucions que es dediquen a conservar-lo i a a difondre la seva tradició d'acords amb criteris locals, regionals o nacionals. Molts polítics, empresaris, organitzacions i grups caritatius, consideren una activitat rendible emprendre activitats cinematogràfiques tals com: festivals, gales o sopars d'homenatges. Aconseguint atraure a aquests actes...