Yokese!

Sempre al cor

Tornar a començar. Això havien decidit els pares de Sònia, i què millor manera que mudar-se a l’Aragó, on totes les cases eren de pedra, col·locades una a una, amb els seus patis, els seus boscos, la seva natura... Aquell aire fresc de la muntanya que respiraven cada matí al obrir les finestres i que tant necessitaven després de viure 17 anys a la ciutat, on tot era gris, ambaquell home tan ben vestit de cartera en mà i parlant pel mòbil intentant convèncer al seu fill que no pot arribar d’hora a casa perquè és un home de negocis i no té temps, o amb aquell soroll estrident d’un cotxe frenant sobtadament perquè una noia té massa pressa i no pot esperar el semàfor. Tot allò sobrava en les seves vides. Sònia, en canvi, enyorava massa la ciutat. Ella havia nascut aBarcelona, sentia córrer els cotxes per la Rambla en les seves venes, i cada onada del mar com un batec més. Barcelona era tota la seva vida i el que més estimava, tots aquells moments en les tendes del Portal de l’Àngel amb les seves amigues, l’olor quan entrava al cafè de la cantonada de casa seva. Era tot allò que ara recordava cada nit després de preparar-se la motxilla per l’endemà, un demà que cadacop veia menys clar.
Sònia no s’havia enfadat, ni tampoc havia intentat fer que els seus pares canviessin d’opinió. Només va agafar la seva maleta i començà a buidar aquells calaixos plens de gomets de quan era petita i aquell armari que, quan l’obria cada matí per vestir-se i mirava dins, tornava a reviure aquells instants que havien sigut atrapats en el temps en fotografies, i que ella maioblidaria. Però alguna cosa havia canviat. Aquell cop va tancar l’armari per no tornar-lo a obrir mai més.

Començava primavera i, amb ella, els dies de sol que encara eren freds i les mirades desitjoses de que arribés una mica més de calidesa en aquell poble perdut entre perfums de flors. Sònia s’havia llevat a les 7 del matí per començar a arreglar-se per anar a l’escola quan va sentir que algunacosa es barallava dins seu a l’obrir el nou armari que li havien comprat els seus avis, però no li donà importància. Agafà el seu raspall de dents i començà a rentar-se-les per intentar treure’s aquell mal gust de boca amb el que s’havia despertat. En acabar de vestir-se, passà per davant de l’atenta mirada de la seva mare des de la cuina i, sense dir res, sortí i tancà la porta d’un cop sec.Aquell dia va decidir fer volta per no arribar abans d’hora a l’escola i trobar-se amb tots els seus amics, no li venia de gust. Arribà tard a classe i el professor no la deixà entrar, així que s’assegué als freds esglaons de l’escala per on acabava de pujar. De sobte, els seus ulls començaren a moure’s per sobre la rugosa paret blanca, llegint el munt de gargots dels alumnes fins que els seus ullsrestaren quiets en un punt, fixament. Començà a posar-se neguitosa i baixà la vista, com si no volgués creure’s el que acabava de veure. “Mariona”, pensà. Alguna noia havia escrit el seu nom, però allà on tothom només veia lletres, ella anava molt més enllà. Sònia recordà el primer cop que havia vist la seva amiga Mariona i començà a sentir com el sol de Barcelona escalfava suaument la seva pell.Era estiu, els núvols tapaven el sol càlid i Sònia descansava sobre la seva tovallola que li havia regalat el seu xicot, Guillem, feia ja dues setmanes pel seu aniversari. Estrenava els setze amb una festa sorpresa que li havia preparat l’Alba, la seva millor amiga des de primer d’ESO. L’Alba havia obligat a tothom a dir que no podien quedar amb ella el 25 d’agost per donar cap volta ni prendreun sol gelat, ja que tots es reunirien d’amagat a l’habitació de casa seva, preparats amb globus per quan entrés. Tan era la decepció que sentia Sònia al no poder quedar amb ningú el dia del seu aniversari, que quan entrà a la seva habitació féu un esglai i començaren a precipitar-se galta avall dues llàgrimes dels seus ulls emocionats. Fou un dia que, fins i tot en aquell moment, recordava...