42338 90554 1 PB

EL MITE D E LA SECULARITZACIÓ
Joan ESTRUCH

El joc de posar títols sempre és a la vegada divertit i arriscat. Tot titol té possibles
avantatges i inevitables inconvenients. El
que delimita la tematica de la qual parlaré
avui, apart de deliberadament polemic i fins
i tot una mica provocatiu, té -em semblal'avantatge de posar d'entrada les cartes damunt la taula. Es a dir, navegant a contracorrentde la moda, del sentit comú, que ens
diu que vivim efectivament en una societat
cada vegada més secularitzada, l'enunciat
diu ja prou clar que vull arribar a la conclusió que no és aixi (o que no és ben bé aixi), i
que aixb que en diem la secularització és en
certa manera una enganyifa. Al mateix
temps, perb, un tito1 com aquest presenta
també inconvenients. Jo n'hi veig dos almenys. En primerlloc, el d'una utilització
molt poc seriosa de la paraula mite. En
aquest títol, ((mite))esta posat com un sinbnim de trampa, mentida o enganyifa, i
aquest és un ús vulgar i abusiu del terme,
almenys per a mi que considero que els mites són una cosa molt seriosa, molt important i molt necessaria. El segon inconvenient és que el titol no diu gens des de quina
perspectiva es vol parlar de la qüestió.En
aquest sentit, potser hauria estat més correcte dir que es tractava ((d'algunes consideracions sociolbgiques sobre l'anomenat procés de secularització)), enunciat més precís,
rnés askptic, pero al mateix temps tan avorrit que, jo almenys, em sembla que m'hauria
abstingut de assistir a la sessió.
De tota manera, i en la mesura en que és
veritat que parlaré de la qüestió des de la
sociologia, crecque és necessari que per comentar expliciti mínimament quina és la
perspectiva en la qual em situo. No pas per a
explicar ben explicat que és la sociologia de
la religió -que aixb a vegades dóna la impressió que ni tan sols els qui ens hi dediquem no ho sabem massa- sinó simplement per a donar un marc general de referencia que ajudi a entendre les coordenades
en les quals es situara el meudiscurs. A
aquesta introducció primera seguirk després
un intent de fer una síntesi breu del que podriem anomenar les ((teories de la secularització)),etapa previa i necesskria per a analitzar el que a mi em semblen les funcions

ideolbgiques d'aquestes suposades teories.
Finalment, miraré d'explicar el perquh de la
paradoxal posició en la qual es troba avui
l'institució eclesiastica davant aquestprocés
de secularització.
Aquest seria, doncs, l'esquema general.
1. La sociologia de la religió com a marc de

referencia
El meu punt de partida es situa en una
decidida presa de postura, adoptada fa ara ja
forca anys, davant el que considero una greu
hipoteca de bona part de la sociologia de la
religió contemporania. La sociologia de la
religió, i en general tot discurs cient$c sobre
la religió, és unfet tipicament occidental.
Una de les principals conseqüencies d'aquest
fet és que el discurs queda polaritzat de forma gairebé automatica a l'entorn de l'institució religiosa dominant a la cultura occidental, és a dir, 1'Església. 1 aquesta conseqüencia en desencadena una altra, que és
precisament la hipoteca de la que parlava: la
recuperació i digestió de la sociologia per
part de 1'Església.La disciplina havia nascut
amb uns autors (Weber o Durkheim, posem
per cas) que per interes sociolbgic s'havien
dedicat a estudiar els fenomens religiosos.
Perb actualment, o almenys fins fa poc, la
situació és l'inversa: apareix dominada per
individus que per motivacions religioses
(sovint fins i tot hom podria dir, per interessos eclesiastics) es serveixen de la sociologia. D'aci vé la distincióen la que jo he insistit, una i altra vegada, entre sociologia
religiosa i sociologia de la religió, reivindicant la importancia de la segona i criticant
en canvi la relativa irrel.levancia de la primera. Efectivament, crec que l'eclesio-centrisme d'aquesta mena de sociologia (que he
anomenat ((religiosa))),tot i haver-nos proporcionat unes informacions -generalment de tipus quantitatiu-...