acentuació

L'ACCENT DIACRÍTIC

En la llengua castellana

L'accent diacrític s'utilitza per a diferenciar en l'escriptura certes paraules de la mateixa manera, però distint valor, que s'oposen entre si per ser una d'elles tònica i l'altra àtona. La tonicitat o atonicitat amb que es pronuncia cadascuna d'eixes paraules està associada, normalment, a la categoria gramatical a què pertany.

La majoriade les paraules que s'escriuen amb accent diacrític són monosíl·labes i només unes quantes són polisíl·labes, com els interrogatius i exclamatius com: cuáles, quiénes, cómo..

Totes les paraules que s'escriuen amb accent diacrític són paraules que no haurien de portar-lo segons les regles generals d'accentuació, bé per tractar-se de monosíl·labs (él, dé, sí..), bé, en el cas de lespolisíl·labes, per ser planes acabades en vocal o en S (cómo, dónde, cuántos..). En totes elles l'accent no és per a indicar quina és la seua síl·laba tònica, sinó per a assenyalar que la paraula que la porta és tònica i no ha de confondre's amb una altra formalment idèntica però de pronunciació àtona.

L'accent diacrític en espanyol no s'empra per a distingir paraules de la mateixa manera i distintsignificat que sempre són tòniques. Per això no porten accent dí, de dir i donar; ve, d'anar i veure; fue i fui, d'anar i ser, etc.

Accent diacrític en paraules monosíl·labes: Segons les regles generals d'accentuació, les paraules monosíl·labes no porten accent. Constituïx una excepció a esta regla general un grup de paraules monosíl·labes tòniques d'ús freqüent que s'oposen a altres formalmentidèntiques, però de pronunciació àtona. Per a diferenciar gràficament estos parells de monosíl·labs es prescriu la utilització de l'accent diacrític en l'element tònic. Ho podem observar en el quadre següent:


TÚ
Pronom personal: Tú no digas nada
TU
Possessiu: Dame tu mano
ÉL
Pronom personal: Él lo ha visto todo
EL
Artícle: El ordenador es suyo
MÍ
Pronom personal: Lo hizo por mí
MIPossessiu: Esa es mi casa
SÍ
Pronom personal: Lo dijo para sí
Adverbi de afirmación: Sí, lo haré
Substantiu d' aprobació o asentiment: Ganó el sí
SI
Conjunció: Pregúntale si quiere ir

Substantiu: La obra está en si bemol
TÉ
Substantiu: Desayuno té con leche
TE
Pronom: Ayer no te vi en la reunión
Substantiu: Escribió una te mayúscula
DÉ
Verb dar: Dé gracias a que estoy bien
DEPreposició: Hablan de películas
Sustantiu: Borra esa de
SÉ
Verb ser: Sé mas discreto
Verb saber: Ya sé que ha pasado
SE
Pronom: Juan se preparó la comida
Marca d' impersonalitat: Aquí se trabaja
Marca de pasiva refleja: Se hacen trajes
MÁS
Cuantificador: No puedes pedir más
Conjunció de suma: Tres más dos
Locució conjuntiva: No habla más que con él.
MAS
Conjunció adversativa: Me creyeron, massolo después de verlo

Encara que, generalment, estos monosíl·labs s'escriuen amb accent diacrític quan es tracta de paraules tòniques i sense ella quan són paraules àtones, s'observen algunes excepcions. És el cas dels noms de les lletres te i de, i els de les notes musicals mes i si, que no porten accent diacrític inclús sent paraules tòniques. Inversament, també són excepcions els usos de méscom a conjunció per a expressar suma o addició i el la locució conjuntiva, en els que, sent més àton s'escriu tradicionalment amb accent.


Accent diacrític en qué, cuál, quién, cómo, cuán, cuánto, cuándo, dónde y adónde: Les paraules tóniques qué, cuál, quién, cómo, cuán, cuánto, cuándo, dónde y adónde (i les formes de plural i de femení que posseïxen algunes d'elles) s'escriuen amb accentdiacrític per a diferenciar-les de les corresponents àtones que, cual, quien, como, cuan, cuanto, cuando, donde y adonde (també als seus femenins i plurals) . Cap d'estes paraules hauria de portar accent segons les regles d'accentuació.

Amb poques paraules, són tònics i s'escriuen, per això, amb accent diacrític els interrogatius i exclamatius, enfront de les conjuncions i els relatius...