antigona


ANTÍGONA
Antígona és una obra composta sobre el tema de Set contra Tebes d’Èsquil, Fenícies d’Eurípides i Antígona de Sòfocles. És una «tragèdia en tres parts», precedida, en la versió impresa, per un «Prefaci de 1947» i introduïda, l’acció, per un personatge anomenat «El Pròleg» que fa el paper que en la tradició manuscrita de les tragèdies gregues correspon a la didascàlia inicial: exposarde manera succinta l’argument, el tema mític («he d’ajudar la vostra memòria», diu als espectadors, «amb una àrida exposició d’escola»). Salvador Espriu va escriure una peça dramàtica, Antígona, de l’1 al 8 de març de 1939, a la ciutat de Barcelona acabada d’ocupar per les tropes dels insurrectes contra la República espanyola. Per raó del nou ordre que imposaven, que comportava la desapariciópública de la llengua catalana, l’obra no va ser publicada llavors i no veié la llum fins a 1955, a la col·lecció «Raixa» de l’Editorial Moll de Palma de Mallorca, amb un prefaci datat el 1947; l’any 1958 l’Agrupació Dramàtica de Barcelona la posà en escena. Cinc anys més tard, amb motiu d’una nova representació a càrrec de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, Espriu va reescriure el drama; aquesta novaversió no fou publicada fins a 1969 a la col·lecció «Antologia Catalana» d’Edicions 62 de Barcelona. Aquesta Antígona de 1969 va ser des d’aleshores el text imprès en les diferents edicions, inclosa la crítica de 1993, en què les supressions i afegits són indicats en l’aparat. Anomenaré, doncs, Antígona el text de 1969, i l’obra en general, i Antígona 1939 el text, específicament, de la primeraversió. El punt de partença de la història és l’enfrontament pel poder dels dos fills mascles d’Èdip, rei de Tebes, que sense ell saber-ho ha matat el seu pare Laios i s’ha casat amb la seva mare Iocasta; maleïts pel seu pare, aquest fills mascles es diuen Etèocles i Polinices; el primer s’ha quedat com a rei a Tebes i l’altre torna ara amb un exèrcit a assetjar-la per recuperar la reialesa. Laprimera part de la tragèdia d’Espriu, des de dins del palau de Tebes, posa en escena de primer un grup de dones (Eurídice, Euriganeia, Astimedusa) i un esclau geperut, Eumolp, i després Etèocles, Antígona, Creont i Ismene; i, encara, quatre veus intervenen al final. L’originalitat d’Espriu en la tria dels personatges i en el plantejament de la situació és molt gran i palesa un sentit del moviment ide les raons dels personatges dramàticament vivaç, molt net i expeditiu, literàriament i escènicament impactant. S’hi perfilen els protagonistes i els antagonistes, però també els grups, com el de les dones o el de les quatre veus, més propers al cor de les tragèdies: sobretot aquest de les veus, que parlen simètricament en quartets en alexandrins, en vers, ni que no sigui líric, enmig de la prosade tothom; construint així un final d’aquesta primera part d’alta concentració, un pèl hieràtic, o cerimonial, dominat pel pes de la paraula intensament proferida, en el qual, a les quatre veus, s’uneixen els quartets d’Astimedusa, Ismene, Eumolp, Creont i Euriganeia; i tots plegats abandonen l’escena, contrastant amb el silenci, amb la solitud d’Antígona («sola, amb els ulls secs, una figuraintensament desolada i tràgica»). Al començament d’aquesta primera part, encara posen les dones esperança en una solució pacífica del conflicte, gràcies a la mediació d’Antígona; al final, Etèocles i Polinices s’han matat l’un a l’altre, hem

pogut veure com Creont atiava Etèocles a enfrontar-se ell al seu germà («Fes-me cas. Que ningú no digui "Creont aconsella la impietat." Et sentiràs cridar"Covard!" T’assenyalaran amb el dit i et cridaran "covard" pels carrers. Però jo sé que no ets un covard, tothom sap que no ho ets. Lluitaries amb el teu germà, si no fos pel meu consell. No combatis contra la teva sang») i ara, morts els dos germans en l’enfrontament entre ells el veiem, ell que l’ha propiciat, manant, dictant qui és bo i qui és dolent; ja decreta, ell, abans de la secció en...