Anàlisis extracte mort en venecia de t.mann en relació al substrat nietzschenià

UPF Facultat d’Humanitats
Literatura Alemanya
Diana Garriga

El professor Aschenbach sospita que Venècia està infestada de Còlera. Els carrers són ruixats amb un líquid lletós a mitja nit, i la funerària no deixa de traslladar cossos a diari, no obstant això, la ciutat està submergida en un inquietant silenci, tothom calla, fa veure que no en sap res i continua amb la seva rutina. Per aixòel professor planeja anar a la recerca de la dona ‘elegant’ i advertir-li de la situació, tot i que el que més desitja es tornar a veure al jove Tadzio i salvar-lo d’una mort imminent en la ciutat de les aigües. Si bé l’acte salvaria la seva ànima en un reflex de bondat pura i desinteressada, se’n adona que el desig que l’empeny està més lligat a una satisfacció passional què a un acte plenamentmoral i desinteressat, doncs el que vol és copsar la bellesa ‘tocant el cap del minyó’. Aquesta lluita interna entre decantar-se per les passions més voluptuoses i irracionals, o mantenir-se en la virtut de la prudència i la mesura, es a dir, en la no-acció, és el tema del extracte escollit de Mort en Venècia.
Per entendre aquesta lluita de forces antagòniques, cal reconèixer la influencia deNietzsche en el context de l’obra. Per a Nietzsche el declivi de la Tragèdia Grega començà amb l’intent racioanlitzador i moralitzant del pensament socràtic. A partir de l’ època clàssica, les tragèdies es desvien de la complexitat original a la vegada que eludeixen la veritat de la condició humana, el ‘forat negre’ de la Veritat humana; el que en paraules de Camus és l’absurd silenci davant elcrit desesperat de l’home:‘’ L'absurde naît de cette confrontation entre l'appel humain et le silence déraisonnable du monde’’.
Aquesta relectura de l’Antigor que fa Nietzsche, és el que interessa a Thomas Mann. El joc de forces entre els dos pols. D’una banda, es presenta allò apol·lini en forma de pensament llunyà i fulgurant. El professor Aschenbach recorda un edifici ‘blanc’ en la‘claror’, lligat a la ‘prudència’, a la ‘sobrietat’, a ‘l’esforç’ i la ‘mesura’. És l’edifici de la seva veritat com artista. No obstant, a partir de la contemplació de la bellesa del jove Tazdio, aquella entranya figura vagarívola, li ha despertat una força que li ha remogut les entranyes. S’utilitza el verb ‘despertat’ per a referir-se a una força que el professor anhela, una potenciarelacionada amb la vitalitat, ‘jovenívol’, ‘vivesa’, ‘embriagava’, ‘vi’, que inequívocament és la figura dionisíaca. És en Tadzio. Per emfatitzar encara més la lluita interna d’Aschenbach, es presenten tot un seguit d’antítesis: ‘anhel jovenívol’, ‘mormolà amb vivesa’, ‘esperances inconcebibles’, ‘dolcesa forassenyada’, les quals ajuden a donar ritme al text a la vegada que l’articulen com una presa deconsciència sotragada i ambivalent. T. Mann se serveix d’ aquests oposició de potencies que Nietzsche havia desenvolupat originalment en el Naixement de la Tragèdia (1872) com a continguts en relació d’oposició. De fet per a Nietzsche, aquestes dues forces o instints no són oposats, sinó més aviat caminen l’una al costat de l’altre, són dos estats de la mateixa consciència, i és precisamentaquesta tensió de contraris el que produeix les espurnes i el fruit de la creació.
D’alguna manera, aquest jove d’inaudita bellesa, l’ha fet prendre consciència de l’ immensitat del plaer dels sentits, i de la capacitat de copsar la bellesa amb els sentits. És en aquell moment quan es planteja Que l’ importa ja el art i la virtut davant dels avantatges del caos? Cal destacar l’adverbi ‘ja’, quèvol dir ‘encara’, el qual manifesta l’ impàs d’un estat anterior en el que l’art i la virtut guiaven el seu esperit –Apol·lini−, a un estat dominat pel caos i l’embriaguesa –Dionisíac.
El professor Aschenbach es troba just en l’impàs d’aquest salt, conscient d’ambdues direccions i del poder d’una elecció. Passions o mesura? Cos o ànima? Sentits o intel·lecte? Aquesta dualitat antropològica...