Assaig De Literatura Comparada

Assaig de literatura comparada
Identitat i alteritat:

Occident i Orient
Origen i evolució d’una alteritat determinant a través de la literatura

En aquest assaig em proposo constatar com, al llarg de la història de la literatura i en especial en la literatura grega, s’ha anat determinant una contraposició Occident/ Orient que curiosament ha derivat en l’eurocentrisme. I dic curiosamentperquè em sembla digne de reflexió el fet que ens anomenem a nosaltres mateixos “occidentals”, fent servir aquest terme relatiu a una altra realitat, la d’Orient, la que ens ha servit per definir-nos i posicionar-nos al llarg de la història. Avui en dia ens podríem anomenar d’altres maneres, com “els del nord”, respecte als africans; fins i tot, la potència preeminent, els Estats Units d’Amèrica esconsidera a sí mateixa occidental, tot i que, geogràficament només està a l’oest dels europeus, els seus companys de viatge de definició identitària. Al llarg del segles, l’alteritat que va encarnar l’antic Orient s’ha anat estenent a totes les cultures que han quedat al marge del primer món.
Durant la major part de la història de la humanitat, l’ésser humà ha viscut en societats petites,convivint quotidianament amb un nombre limitat de persones. Ja des dels temps dels caçadors recol•lectors, quan la resta de grups aliens al propi representaven una amenaça o, si més no, una competència que posava en perill la supervivència del grup propi, es va anant forjant la idea de l’altre; l’altre vist amb desconfiança, amb desconeixement, amb por. Diem sovint que temem el que desconeixem, querecelem d’allò que és diferent al que considerem normal; pocs conceptes d’ús comú són tant relatius com el de normalitat. Només es pot ser normal en referència a un model que compleix amb una sèrie de requisits col•lectivament assumits com comuns i representatius. Tota separació d’aquesta normalitat implica entrar en la condició d’alteritat. L’altre és diferent. Tot ésser diferent és aliè anosaltres i, per tant, un enemic en potència; algú que no comparteix els nostres valors i la nostra cultura; algú en qui no podem confiar i que queda al marge de nocions tant arrelades entre els que no som “altres”, com la solidaritat.
Kafka ens pot ajudar a entendre aquest concepte: una metamorfosi és la transformació profunda d’una persona, animal o cosa en una altra de diferent. Quan es fa servir ambpersones, té un sentit metafòric. Estem parlant d’un desdoblament en altres representacions materials que manifesten la seva essència ontològica. La Metamorfosi de Franz Kafka (1915) funciona com una metàfora de l’existència de l’ésser en la societat. La inexplicable mutació del protagonista no presenta especial interès en sí mateixa. En tot cas, serveix per atorgar profunditat estètica al’aïllament espiritual que pateix l’individu davant d’una societat autoritària i intransigent, que deixa al personatge en la soledat de la incomprensió. Samsa, el protagonista, viu una metàfora existencial tot sentint en carn pròpia el rebuig i el menyspreu dels altres i això li passa precisament perquè ell mateix s’ha convertit en un “altre”. Viu l’horror de veure’s convertit en un altre i ser tractat coma tal.
Com podem constatar ja des de moments històrics molt antics, s’ha anat formant una consciència occidental; hem dit que el fet de definir-nos com “els de l’oest” ja ens col•loca en contraposició amb els de l’est (en aquest cas, com en altres, ho hem heretat dels grecs, contraposats amb els bàrbars perses de l’est). Aquesta consciència, també anomenada europea, ha encabit una sèrie detradicions, cultures o religions, però que a l’hora, n’ha deixat a fora altres que han estat considerades com alienes. Aquesta forma de ser occidental (o europea) ha condicionat la manera en la que els altres han estat vistos, ja que al ser “altres” en relació a un “nosaltres” propi i exclusiu, s’ha anat configurant una forma de veure i interpretar els de fora que anomenen “eurocentrisme”....