Castigo o Rehabilitacion?

1- Si comparem les visions dels diferents autors que hi ha hagut al llarg de la història, veiem com la figura del que representa l’estat per als homes ha anat patint una evolució; Maquiavel feia una separació total entre les lleis que regien l’estat i les dels homes, eren móns que discorrien paral·lels i que pràcticament no convergien, per tant ningú no controlava el poder ni l’estat, només esregia per ell mateix sense haver de rendir comptes al poble. A l’arribar la tradició liberal sorgeix la figura del contracte social, des del moment de la seva aparició l’Estat queda legitimat pel poble per donar resposta als delictes. Els punts de vista per la justificació d’aquest contracte social depèn de la visió de la naturalesa de l’home que tenen els diferents autors. Hobbes diu que lasocietat va ser creada per l’home per protegir-se de si mateix, per un principi d’autoconservació i per augmentar la seva pròpia seguretat: Homo homini lupus, l’home és un llop pel propi home. Aquesta creació de la societat deriva en la cessió del dret per auto governar-se a un sol governant, aquest és el pacte social. Altres autors com Locke creuen que el pacte social es fa necessari per protegirl’estat natural de l’home d’igualtat i llibertat a través de la creació de la societat civil, i els productes d’aquest pacte són l’estat i el govern. Les idees de Jean-Jaques Rosseau van ser especialment rellevants, ja que va suposar la introducció de la indivisibilitat de la sobirania del poble i l’estat, ja que l’estat té sentit per la voluntat del poble de atorgar-li la sobirania, i aquesta no recau enuna sola persona.

Veiem doncs com, al llarg de la història, la legitimitat de l’Estat per a donar resposta als delictes és fonamentada ja que som nosaltres com a poble qui li hem atorgat mitjançant un contracte social. Ara bé, en l’època contemporània hem de tenir en compte que l’Estat, a més de tenir el poder legítim com hem explicat, gaudeix també del poder coercitiu, i és aquí on l’Estat had’anar amb cura ja que pot caure en el parany de repartir justícia de forma desigual. Des de la dècada dels 60 fins als nostres dies la presó ha anat introduint poc a poc la justícia social dins els seus murs, ja que abans aquesta justícia es quedava fóra d’ells ja que és considerava la presó com una institució de càstig per

delictes, i a poc a poc tracta de reconvertir-se en un mecanisme derehabilitació i reinserció a la societat. En els últims 50 anys hem passat per vàries fases que descrivim a continuació:

• Benestarisme Penal: s’intenta d’identificació dels “desadaptats” per a poder rehabilitar-los, però es va veure que la sort del càstig depenia del jutge que et toqués i per tant susceptible a la discriminació de les classes menys afavorides.

• Retributisme iajustament entre crim i càstig: es revifa el principi de proporcionalitat, on les condemnes s’ajustessin als fets deixant de banda els orígens i contextos socials. En realitat és l’intent de traslladar la justícia social a la penal, però aquest intent d’igualar criteris va derivar en un enduriment general de les decisions dels jutges en matèria de llibertats condicionals, no consideració de lescircumstàncies socials i econòmiques dels agressors, etc... i hem de tenir en compte que la gran majoria dels que ofenen la llei provenen de contextos desfavorables.

• Populisme penal: En aquest període les víctimes ocupen un paper destacat, ja que passen a influenciar en les decisions penals a través de la opinió pública (podríem donar aquí un paper destacat a la premsa) i defensen unes penes mésseveres contra el crim. La idea de la “suma zero” es plasmava en el rebuig de les demandes per un tractament més humanitari dels agressors i l’empitjorament dels drets dels presos, ja que això suposa una ofensa per les víctimes.

Podem comprovar com la decisió de la proporció que mereix el càstig per un crim depèn de la tensió que hi hagi entre el poble, com a atorgador de la capacitat de...