ciencia

altres formem part del món sensible, però som capaços de descobrir les Idees, que no són d’aquest món. Si no les veiem en aquest món, però les coneixem, deu ser que les hem vist abans de venir a aquest món i ara les recordem. Així doncs, el coneixement de les idees és innat. Quan naixem, portem en nosaltres el record adormit de les Idees que hem hagut necessàriament de contemplar abans de néixer.Ja que les coses sensibles s'assemblen a les Idees, quan les observem atentament ens les recorden.Com hem explicat a la pregunta anterior, Plató diferencia entre un coneixement veritable del món de les idees (noesi, que es tradueix per intel.ligència) i un coneixement precari del món sensible que anomena opinió (doxa). A cada nivell li corresponen dos subnivells:

-NOESI:

-EPISTEME. Latraducció més habitual és “ciència” o “coneixement”. Es tracta d’intentar conèixer les Idees sense utilitzar ni imatges ni símils, i sobre tot, sense donar res per suposat (sense fer servir hipòtesis que donem per certes sense poder estar-se segurs). La finalitat màxima de l’episteme és el coneixement de la idea suprema, és a dir, el coneixement de la Idea de Bé.

-DIANOIA. Se sol traduir per“pensament”, o per “raó discursiva”. És una forma de ciència o coneixement que explica la racionalitat de les coses apartir d'hipòtesis que dóna per suposades i fent servir imatges i comparacions.

L’exemple que dóna Plató és el de les matemàtiques. Ja sabem que les línies no tenen dimensions, però les dibuixem a la pissarra (imatges). A més donem molts principis com a evidents (axiomes) sense poder-losdemostrar, per la qual cosa els hem de considerar fonamentalment com “hipòtesis”.

-DOXA:

-PISTIS. Es tradueix per “fe” o “creená”. És l’opinió que no es justifica amb un raonament sòlid i rigorós, però que intenta ser “raonable”, o versemblant.

-EIKASIA. Es tradueix per “conjectura” o “imaginació” o “figuració”. Diu Plató que es refereix a les “ombres i als reflexos de les coses sobremiralls i superfícies semblants”. Entenem que es refereix al coneixement per pura conjectura, és a dir, a l’opinió infundada.

La dialèctica és elmètode metafísic propi de Plató i és el que ens permet desenvolupar l’episteme, és a dir, conèixer veritablement les idees en si mateixes. Podem diferenciar entre dialèctica ascendent i dialèctica descendent. L’ascendent intenta unificar allò que ensapareix com a múltiple.

No partim de les sensacions més que com a despertador del record de les Idees que havíem contemplat en una vida anterior, i ens anem remuntant cada cop cap a idees més generals, intentant assolir els primers principis, fins assolir la idea de Bé, de la qual depenen totes les altres. La dialèctica descendent consisteix a recórrer el camí invers: partint de les idees generals,dividir-les en les seves espècies i gèneres, seguint les seves articulacions naturals. Es tracta també de no prendre per idèntiques dues idees diferents, ni per diferents dues d'idèntiques. Es tracta de trobar la característica diferencials que permet la correcta divisió. No captem una idea si no captem les seves relacions amb les altres idees.

Aristòtil no admet la distinció entre món de lesIdees i món sensible. Per tant, la ciència és el coneixement d’aquest món físic, que és l’únic veritablement existent. Això per a Plató no tenia sentit, perquè no va saber trobar res d'estable en el fluir continu de la realitat sensible (Heràclit): si tot canvia, quan afirmo que A és B, A ja no és B. Per això Plató no va tenir més remei que considerar que les substàncies reals no eren les coses(que canvien) sinó les definicions (idees). Aristòtil canviarà la concepció de la realitat: en les coses físiques hi ha quelcom d'estable que pot ser conegut per la ciència i que anomenarem substància. Cada substància es pot definir i aquesta definició pot ser universal. La qüestió és no confondre la definició de la substància amb la substància mateixa. Per exemple: no és el mateix un home...