DESCARTES

RENÉ DESCARTES La Haye, 1596-1650

De família noble, va perdre la mare pocs mesos després de néixer i va ser criat a casa de l’àvia. Estudià en un dels col·legis jesuïtes més prestigiosos del moment, La Flèche. La inspiració escolàstica d’aquests ensenyaments el deixen una mica confús i es dóna compte que no tenen una metodologia capaç de posar ordre a tots els coneixements del momenti arribar a la veritat. El mètode escolàstic i els temes que tracten miren més al passat que no pas al futur, pensa Descartes. Més tard es llicencia en dret a Poitiers. El 1617 s’allista a l’exèrcit holandès començant la seva carrera militar. Participà en la Guerra dels Trenta Anys (1618) entre catòlics i protestants.
Entre el 10 i l’11 de novembre de 1619, al costat del Danubi a Baviera, técom una revelació intel·lectual sobre els fonaments d’una “ciència admirable”; és a dir, arriba a la intuïció d’establir un mètode que unifiqui totes les ciències. Deixa l’exèrcit i viatja per Europa. El 1628 s’estableix a Holanda on s’assabenta de la condemna del Sant Ofici a Galileu (1633) per defensar l’heliocentrisme de Copèrnic (aleshores herètic. Galileu abjurà dels seus “errors” per evitar lafoguera). Aquest succés pertorbà Descartes, que estava d’acord amb Galileu, i se n’adonà de la necessitat d’afrontar el problema de l’objectivitat de la raó i de l’autonomia de la ciència vers Déu.
És en aquest context que escriu el Discurs del mètode (1637) adreçat a mostrar l’objectivitat de la raó i les regles a partir de les quals s’aconsegueix aquesta objectivitat. Després escriguéMeditacions metafísiques (1641), Principis de filosofia (1644) i Tractat de les passions (1649)
No es casà mai però tingué una filla que es morí als 5 anys “la pena més gran de la meva vida” segons ell mateix.
L’octubre de 1649, amargat per la prohibició sobre l’estudi dels seus llibres a França i pels problemes que ja començava a tenir a Holanda decideix acceptar l’oferta de la reina Cristina deSuècia que volia rebre classes de filosofia i marxa cap a Estocolm. Però poc durà i l’11de febrer de 1650 una pulmonia acabà amb la seva vida. (La reina Cristina tenia molts compromisos i agafà per costum trobar-se amb el filòsof a les 5 del matí (quan ell solia llevar-se cap el migdia). El fred d’aquestes hores i la constitució dèbil de Descartes ajudaren a que agafés la pulmonia).


1. El mètodeDescartes parteix de la idea que la ciència (la saviesa humana) és única encara que s’apliqui a objectes diferents i es manifesti en un conjunt de ciències. La causa fonamental d’aquesta unicitat és que la raó també és única. Aquesta saviesa (coneixement perfecte de totes les coses: únic, evident i universal) no és una acumulació de coneixements, sinó na actitud que consisteix a regir-se perla veritat.
La seva pretensió era, doncs, dedicar-se a la recerca de la veritat només amb l’ús de la raó, per escapar-se, així, de l’escepticisme. Al final, es tracta d’estructurar un sistema de proposicions vertaderes en les quals no s’admeti res que no sigui evident i indubtable.
Simbolitza la universalitat de la ciència mitjançant la imatge d’un arbre, les arrels del qual representen lametafísica, el tronc la física i les branques les altres ciències. Així, totes les ciències es fonamenten en la física i aquesta en la metafísica. Entre les branques del saber, les principals són la medicina, la mecànica i la moral, sent aquesta última l’últim grau de saviesa perquè pressuposa el coneixement de totes les altres ciències. Descartes destaca, així, el valor pràctic de la filosofia.
Peraconseguir arribar a la veritat cal dotar a la raó d’un únic instrument que permeti: - demostrar la veracitat o l’error de tot el conegut fins aquell moment - descobrir noves veritats. Aquest instrument ha de ser un mètode que orienti i dirigeixi els mecanismes mentals de que disposa l’home per a conèixer. Dos són aquests processos de coneixement racional:
- La intuïció. És una espècie de...