Descartes

Arquimedes, per moure la terra del seu lloc, només demanava un punt que fos ferm i immòbil: així jo també podré concebre grans esperances si sóc prou afortunat per a trobar només una cosa que sigui certa i indubtable. Suposo, doncs, que totes les coses que veig són falses. Estic convençut que mai no ha existit res de tot el que la meva memòria plena d’enganys em presenta. Penso que estic mancatde sentits. Crec que el cos, la figura, l’extensió, el moviment i el lloc no són altra cosa que ficcions del meu esperit. Què podré considerar, doncs, com a veritable? Potser, només, que al món no hi ha res de cert. Però, ¿què sé jo si no hi haurà alguna altra cosa diferent de les que acabo de considerar incertes, de la qual no es pugui tenir el més mínim dubte? ¿No pot ser que hi hagi algun Déu,o algun altre poder, que posi aquests pensaments en el meu esperit? Això no és necessari, perquè potser jo sóc capaç de produir-los per mi mateix. I jo, almenys, ¿no sóc alguna cosa? Però, ja he negat que tingués sentits i cos; dubto tanmateix, ¿i què en resulta d’això? ¿Sóc tan dependent del cos i dels sentits que sense ells no podria ser? Però, m’he convençut que no hi havia res de res en elmón: ni cel, ni terra, ni esperits, ni cossos; ¿no estic, doncs, convençut que jo tampoc no existeixo? De cap manera; si jo estic convençut d’alguna cosa o si jo simplement penso alguna cosa, 2 aleshores indubtablement jo sóc […]. Després de pensar-ho bé i examinar-ho tot amb molt de compte, finalment cal concloure i donar per cert que aquesta proposició: «jo sóc, jo existeixo», és necessàriamentvertadera, cada vegada que la pronuncio o la concebo en el meu esperit.
René DESCARTES. Meditacions metafísiques, II

1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades(entre cinquanta i cent paraules). [2 punts]

En aquest fragment Descartes, a imitació d’Arquímedes i la llei de la palanca, busca una primera veritat totalment certa a partir de la qualfonamentar tot el coneixement: Per fer-ho decideix considerar com a fals tots allò del que es pugui dubtar: el sentits, els records, el món material, Déu, la pròpia existència. Fins que, al fer això, topa amb una veritat inqüestionable, clara i evident: ell existeix, perquè per dubtar i pensar sobre totes aquestes coses, cal existir.

2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels motssegüents (entre cinc i quinze paraules en cada cas): [1 punt]
a) «extensió» l’espai físic que ocupen els objectes materials
b) «concebo en el meu esperit» entenc intel· lectualment

3. Per què diu Descartes en aquest punt de la segona meditació que «crec que el cos, la figura, l’extensió, el moviment i el lloc no són altra cosa que ficcions del meu esperit»? Feu referència als aspectes delpensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]

Les raons que té Descartes per dir la frase que ens proposa la pregunta són les següents:
1. En primer lloc Descartes busca fonamentar el coneixement sobre bases sòlides i indubtables
a inspiració del progrés que ja han fet altres ciències com la física: per això cita Arquímedes.
Perfonamentar aquest coneixement no li serveix qualsevol manera de procedir, sinó que es
proposa seguir un mètode i anar pas a pas. De fet en aquest text s’aplica el mètode cartesià ja
que es va separant (analitzant) fins a quedar-se amb un enunciat evident: “penso, per tant,
existeixo”.
2. En segon lloc trobem una rao de pes en la minusvaloració del coneixement sensible. Si
Descartes creuque tot això són “ficcions del meu esperit” és perquè considera que en el seu
esperit/enteniment s’hi ha barrejat coneixements provinents dels sentits i que no se’n pot
refiar. Els racionalistes consideren que els sentits són canviats i fluctuables per això no ens
ofereixen un coneixement sòlid i inmutable i no ens poden fer progressar com ho han fet
altres disciplines. Cal prescindir-me...