Economia De L Empresa

Evolució històrica i definició de l’empresari p. 15, 16, 17
Segle XVIII: empresari capitalista com a propietari dels mitjans de producció (Adam Smith, 1723, 1790)
L’empresari és individual, coincideix amb el propietari del capital i controla els mitjans de producció. Compromet la seva capacitat al funcionament de l’empresa, i per tant, afrontar el ris patrimonial de l’activitat.
SegleXVIII-XIX: empresari com a home de negocis (R.Cantillon, 1680-1734, i J. B. Say, 1767-1832)
Per a Cantillon l’empresari assumeix negocis i riscos, i no sap a quin preu recuperarà la seva inversió. Say afegeix que la producció ha de ser capaç de pagar els costos de tots els factors de producció i aconseguir guanys.
Segle XIX: empresari com a organitzador (Marshall, 1842-1924)
Per evitar que un solpatrimoni hagi de fer front a les despeses, apareixen les grans societats, on diversos propietaris financen conjuntament l’empresa. Els objectius empresarials es diferencien en accionistes, que cerquen obtenir els beneficis de la seva inversió, i en l’empresari professional, qui cerca una continuïtat i que per incrementar el seu poder, depèn dels accionistes i del creixement de l’empresa. L’empresariafronta un risc professional més que patrimonial.
Segle XX: empresari com a persona que assumeix el risc (F.H Knight, 1885-1972)
L’empresari és la persona que assumeix el risc derivat de l’activitat econòmica, avança els diners i, per tant, ha de ser recompensat amb un benefici. Té dos tipus de riscos relacionats: tècnics i econòmics.
Segle XX: empresari com a persona innovadora (J. A. Schumpter,1883-1950)
El factor explicatiu dels guanys de l’empresari no és el ris, sinó la innovació i el progrés tècnic. Les fases del canvi tecnològic són la invenció, la innovació i la imitació.
Segle XX: empresari tecnòcrata (J. K. Galbrith, 1908-2006)
Apareix la tecnoestructura, que és el poder exercit per un conjunt de tècnics especialistes (advocats, econòmics...) , els quals, com que tenen el poderexecutiu i poden disposar i coordinar la informació, prenen les decisions referides a l’empresa. Això passa a les grans empreses on els accionistes són únicament inversors.
Segle XX-XXI: empresari líder (W. G. Bennis, 1925)
L’empresari ha de ser innovador, a més de ser un bon líder i un bon estrateg. Un líder ha de tenir unes qualitats personals específiques per a poder exercir com a tal.Definició actual de empresari: persona que ha de prendre decisions a l’empresa per assolir uns objectius marcats prèviament i intentar mantenir un equilibri entre tots els element que la formen, actuant sempre en condicions de risc.
L’empresa com a sistema i el seu entorn p. 13, 14, 69,

Entenem per sistema un conjunt d’elements relacionats que exerceixen funcions específiques per assolir unsobjectius determinats i, a la vegada, relacionats amb el sistema econòmic global. Aquest sistema econòmic pertany a un tot unitari amb l’entorn o el medi en què actua.
L’empresa com a sistema te les següents característiques:
És un sistema obert, tot el que passa fora seu l’afecta i influeix en les seves decisions.
Composta per la combinació d’elements o subsistemes diferents. Això fa que tingui uncaracterístiques pròpies, i per tant en actuar tots els subsistemes junts s’obté més rendiment que el de cada un d’ells (sinergia).
És un sistema global, qualsevol influència que rep algun dels seus subsistemes repercuteix sobre els altres i sobre el conjunt de l’empres.
S’autoregula, s’adapta a qualsevol canvi conjuntural.
Per tant, l’empresa en un sistema que forma part d’un entorn que podemdiferenciar en:
L’entorn general, que és el que afecta a totes les empreses en general, es poden distingir:
Factors econòmics, dos tipus: de caràcter temporal i de caràcter permanent
Factors sociològics: nivell d’educació, hàbits de consum...
Factors politicolegals: l’estabilitat del Govern de la nació, les polítiques de benestar social, pressupostos de l’Estat...
Entorn tecnològic, infraestructures...