Educador social
Páginas: 19 (4536 palabras)
Publicado: 26 de agosto de 2012
La ciutat , migracions i convivència.
Antonio Rosa[1].
La ciutat i la diversitat.
La ciutat la podríem definir com un hàbitat concentrat d’edificis on s’alberga un grup humà divers i dinàmic en el que es desenvolupen un conjunt important d’activitats socials, econòmiques, polítiques i culturals. La ciutat des dels seus inicis ha estat relacionada amb la idea de protecció i seguretat,d’intercanvi comercial i cultural, de producció, de control i per últim perquè no dir-ho, de transgressió.
De sempre han existit diferents mirades relacionades amb la idea de ciutat, o dit d’una altra manera, la ciutat ha estat relacionada amb l’aventura d’un millor projecte de vida, de la cerca constant de noves oportunitats. Per això s’ha caracteritzat per ser un lloc de trobada constant defluxos migratoris, de presència permanent i dinàmica de pluralitat social i cultural. La ciutat la podem definir doncs com l’espai per a la diversitat, per a la confluència d’”Història” i d’”històries” de llegats culturals diversos i diferents que generen “Identitat” i “identitats”. Espai per a la “Cultura” i per a les “cultures”, lloc de trobada constant de manifestacions i intercanvisculturals.
La ciutat sempre ha estat l’espai d’encontres i desavinences, l’espai ideal on fer ostentació del poder econòmic, militar, religiós i polític en el que sempre ha hagut, per contra la formulació d’escenaris de llibertat ( “l’aire de la ciutat ens fa lliures”)[2], així com la constant necessitat de cercar pautes, pactes i acords de convivència que intentin regular la vida col·lectiva.
Laciutat també és, i ha estat al llarg de la seva història, un escenari real d’exclusió social de persones que no encaixen amb el model social de normalitat que es marca a cada època històrica.
La ciutat neix i es transforma amb els processos migratoris.
Processos migratoris interns de la segona meitat del s.XX.
La historia més recent de les nostres ciutats a Catalunya, extensible ad’altres ciutats de la resta de l’Estat ( Madrid, València, Bilbao, ...) ens indica que a partir dels moviments migratoris dels anys 50-70 la realitat d’aquestes ciutats es transforma de ple. A partir de les importants allaus de persones nouvingudes de diferents indrets de la península, s’expandeix el fenomen urbá configurant un nou escenari social caracteritzat per un creixement demogràfic ràpid isense precedents, acompanyat d’una metamorfosi urbana inexistent fins aleshores.
La important activitat econòmica de l’època i la demanda imparable de mà d’obra fa que les ciutats creixen de manera ràpida i caòtica al voltant de les zones industrials. Tot plegat comporta l’aparició de polígons de vivendes, en les que es dòna una edificació força homogènea o barris sensers d’autoconstrucció quealberguen un veritable exèrcit de reserva de treballadors. El frenètic creixement urbanístic, l’especulació i la ceguera de la classe política d’aquesta època obviaren dotar de serveis públics bàsics les ciutats: escoles, equipaments sanitaris, clavegueram, parcs infantils, zones verdes, paviment per als carrers, etc. En definitiva assistim dins de la ciutat a la proliferació de barris malconnectats, incomunicats, aïllats amb pobres equipaments i una forta homogeneïtzació social.
“ A Barcelona ciutat, un dèficit absolut de 79.590 habitatges (avaluació de Càritas Diocesana per al 1963) dóna lloc a la saturació de molts pisos modestos a través de la fórmula dels rellogats i obliga centenars de milers de persones a viure per sota dels mínims de confort i higiene: el 68 per centde les cases són anteriors a la Guerra Civil- un 30 per cent data del segle XIX- i tan sols el 36 per cent disposa de bany.
En aquest context, per a molts immigrants de les últimes onades i de les penúltimes, les úniques solucions d’allotjament són el barraquisme o l’autoconstrucció” ( DE RIQUER, 2003, 285-286)
Seguint De Riquer, les autoritats de l’època davant la greu problemàtica de...
Antonio Rosa[1].
La ciutat i la diversitat.
La ciutat la podríem definir com un hàbitat concentrat d’edificis on s’alberga un grup humà divers i dinàmic en el que es desenvolupen un conjunt important d’activitats socials, econòmiques, polítiques i culturals. La ciutat des dels seus inicis ha estat relacionada amb la idea de protecció i seguretat,d’intercanvi comercial i cultural, de producció, de control i per últim perquè no dir-ho, de transgressió.
De sempre han existit diferents mirades relacionades amb la idea de ciutat, o dit d’una altra manera, la ciutat ha estat relacionada amb l’aventura d’un millor projecte de vida, de la cerca constant de noves oportunitats. Per això s’ha caracteritzat per ser un lloc de trobada constant defluxos migratoris, de presència permanent i dinàmica de pluralitat social i cultural. La ciutat la podem definir doncs com l’espai per a la diversitat, per a la confluència d’”Història” i d’”històries” de llegats culturals diversos i diferents que generen “Identitat” i “identitats”. Espai per a la “Cultura” i per a les “cultures”, lloc de trobada constant de manifestacions i intercanvisculturals.
La ciutat sempre ha estat l’espai d’encontres i desavinences, l’espai ideal on fer ostentació del poder econòmic, militar, religiós i polític en el que sempre ha hagut, per contra la formulació d’escenaris de llibertat ( “l’aire de la ciutat ens fa lliures”)[2], així com la constant necessitat de cercar pautes, pactes i acords de convivència que intentin regular la vida col·lectiva.
Laciutat també és, i ha estat al llarg de la seva història, un escenari real d’exclusió social de persones que no encaixen amb el model social de normalitat que es marca a cada època històrica.
La ciutat neix i es transforma amb els processos migratoris.
Processos migratoris interns de la segona meitat del s.XX.
La historia més recent de les nostres ciutats a Catalunya, extensible ad’altres ciutats de la resta de l’Estat ( Madrid, València, Bilbao, ...) ens indica que a partir dels moviments migratoris dels anys 50-70 la realitat d’aquestes ciutats es transforma de ple. A partir de les importants allaus de persones nouvingudes de diferents indrets de la península, s’expandeix el fenomen urbá configurant un nou escenari social caracteritzat per un creixement demogràfic ràpid isense precedents, acompanyat d’una metamorfosi urbana inexistent fins aleshores.
La important activitat econòmica de l’època i la demanda imparable de mà d’obra fa que les ciutats creixen de manera ràpida i caòtica al voltant de les zones industrials. Tot plegat comporta l’aparició de polígons de vivendes, en les que es dòna una edificació força homogènea o barris sensers d’autoconstrucció quealberguen un veritable exèrcit de reserva de treballadors. El frenètic creixement urbanístic, l’especulació i la ceguera de la classe política d’aquesta època obviaren dotar de serveis públics bàsics les ciutats: escoles, equipaments sanitaris, clavegueram, parcs infantils, zones verdes, paviment per als carrers, etc. En definitiva assistim dins de la ciutat a la proliferació de barris malconnectats, incomunicats, aïllats amb pobres equipaments i una forta homogeneïtzació social.
“ A Barcelona ciutat, un dèficit absolut de 79.590 habitatges (avaluació de Càritas Diocesana per al 1963) dóna lloc a la saturació de molts pisos modestos a través de la fórmula dels rellogats i obliga centenars de milers de persones a viure per sota dels mínims de confort i higiene: el 68 per centde les cases són anteriors a la Guerra Civil- un 30 per cent data del segle XIX- i tan sols el 36 per cent disposa de bany.
En aquest context, per a molts immigrants de les últimes onades i de les penúltimes, les úniques solucions d’allotjament són el barraquisme o l’autoconstrucció” ( DE RIQUER, 2003, 285-286)
Seguint De Riquer, les autoritats de l’època davant la greu problemàtica de...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.