El Franquisme

EL FRANQUISME (1959 – 1975).

EVOLUCIÓ POLÍTICA Fase tecnocràtica (1959 – 1969)
Anomenada així perquè entre aquests anys es van col·locar en el poder els anomenats per la premsa “tecnòcrates”, tècnics amb formació econòmica i que pertanyien al Opus Dei, arraconant la resta de famílies del règim.1 El resultat va ser la modernització accelerada de l’economia i de la societat espanyoles, unaobertura sense democratització, maquillant els aspectes obertament feixistes del franquisme. L’objectiu era aconseguir un benestar material que suplís la falta de llibertats i assegurés la continuïtat del règim.
Durant aquesta etapa es van promulgar lleis importants:
Llei de convenis col·lectius (1958), que permetia la negociació dels salaris i condicions laborals dins del marc del sindicalismevertical i la creació dels enllaços sindicals, que eren elegits a les empreses. A les eleccions de 1966 van tenir un èxit notable les candidatures impulsades pels sindicats clandestins CCOO i USO.
Llei contra la rebel·lió militar, el bandidatge i el terrorisme (1960) segons la qual la difusió de notícies, vagues, etc (si es feien per oposició política) podien equiparar-se a l’aixecament armat.Els casos es resolien en judicis sumaríssims (la rapidesa dificultava la defensa) i es podia aplicar fins la pena de mort, atenuada si l’acusat delatava els seus còmplices. Després de l’execució de Julià Grimau, comunista que va ser jutjat per la seva activitat durant la guerra civil (l’última condemna per aquest motiu) es va crear el TOP (Tribunal d’Ordre Públic), per jutjar els delictes políticsdes de la jurisdicció civil (1963).
Llei de premsa (1966), propiciada pel ministre d’Informació i Turisme (Fraga), que permetia la llibertat d’expressió, però amb molts controls i cauteles (que podien comportar multes i suspensions).
Llei de llibertat religiosa (1967), tot i que l’Estat seguia manifestant-se catòlic.
Llei de la Seguretat Social (1967) , amb la qual es va iniciar la construcciód’un incipient Estat del benestar (assegurances de malaltia, vellesa, viduïtat, etc) , amb retard amb relació a Europa i amb un sistema fiscal que permetia el frau generalitzat i la manca d’equitat social en el repartiment de les càrregues tributàries.
Llei de representació familiar (1967), que permetia l’elecció dels 108 procuradors que componien el “terç familiar”. Només podien presentarcandidatura els afins al Movimiento.
La Llei Orgànica de l’Estat (1967). Amb aquesta “llei fonamental” es pretenia assegurar el règim després de la mort de Franco (qui pretenia deixar el futur “atado y bien atado”). Mantenia la concentració de poders del dictador però separava la funció de cap d’Estat de la de president del govern (Franco va continuar exercint els dos càrrecs fins el 1972, que vadesignar Carrero Blanco com a president del govern). Mantenia la “democràcia orgànica”2 per al règim franquista .
El 1969, Franco va designar com a successor al príncep Joan Carles, que va jurar l’acceptació davant les corts el 23 de juliol d’aquest any.

Fase de descomposició (1969 – 1975)
Els primers símptomes de descomposició del règim franquista es van donar a partir de 1969, tot i quel’expansió econòmica va continuar fins el 1973. Franco, cada cop més deteriorat, delegava més poder de decisió en el seu home de confiança, l’almirall Carrero Blanco.
Els símptomes més clars de descomposició varen ser:
Les diferències cada cop més irreconciliables entre tecnòcrates i falangistes,3 que es van materialitzar en el cas Matesa (les denúncies de corrupció contra aquesta empresa van implicar elsministres econòmics). Aquest cas va comportar l’expulsió dels sectors més tecnòcrates del govern, la restricció de la llibertat de premsa i l’augment de la repressió.
El distanciament progressiu de l’església, sobretot a partir de la difusió de les idees reformistes del concili Vaticà II i de la creixent preocupació d’alguns sectors catòlics per la injustícia social i política. Durant els...