El Noucentisme.

El Noucentisme.

El Noucentisme és encara un tema complex, arriscat, força polèmic, i en el qual fins fa poc ha predominat la visió que els mateixos noucentistes donaren del moviment í també de la cultura catalana en el seu conjunt, especialment del Modernisme. Val a dir, però, que darrerament hom ha iniciat valuoses aproximacions a ambdós fenòmens tractant d’evitar la reproducció delsesquemes mentals de l’època. Així i tot, s’ha de reconèixer que ni la dinàmica de la literatura més actual no ha aconseguit de suscitar postures tan aferrissades com les que excita el tema del Noucentisme. I és que, de fet, el que esta en joc és la comprensió de la cultura catalana contemporània, hereva, en una proporció considerable, de l’empremta dels dos moviments.
Josep Murgades ha definit elNoucentisme com «el fenomen ideològic que, entre 1906 i el 1923 aproximadament, tipifica les aspiracions hegemòniques dels nuclis més actius de la burgesia catalana, postula els seus interessos en un pla ideal i, mitjançant la creació d’un complex sistema de signes lingüístics i iconogràfics, formula models i projectes que, a més d’explicar analògicament la realitat, contribueixen a establir pautes decomportament social tendents a possibilitar la viabilitat d’una acció reformista».
Raimon Casellas, en prologar el Glossari d'Eugeni d'Ors, qualificava els noucentistes “ d’ideològica generació”. Això era possible des del moment en que el moviment es presenta com a recanvi totalitzador davant l’actuació modernista.
El Noucentisme serà una élite i mai no tindrà vel·leïtats populistes. És uncanvi de mentalitat; per això l’enfrontament amb el Modernisme serà total, malgrat les naturals coincidències, i adquirirà un caire marcadament ideològic, és a dir, afectarà el sistema de valors.
La naturalesa d’aquest canvi, d’ordre per tant cultural -d’aquí que la literatura i les arts apareguen constantment barrejades amb consideracions d’ordre polític, moral o religiós, més enllà deplantejaments purament dretans- podríem centrar-la a l’entorn de dos fets bàsics: la total acceptació de la civilització sorgida de la revolució industrial i, en segon lloc i conseqüentment, el rebuig del romanticisme, que, per extensió, ho és de tot el que en plena vitalitat en deriva. Com és sabut, el romanticisme no fou altra cosa que la contestació radical al nou ordre civilitzador que imposaval'industrialisme.
Front al tema del ruralisme dels Modernistes, els Noucentistes oposen l’ideal de civilitat. La natura és vista pels modernistes com un reducte productor de significacions. I això és el que negarà el Noucentisme. La ciutat no és només el símbol contrari, sinó que actua com a dinàmica desruralitzadora. Des d’un punt de vista polític, és també un fet propagandístic, capitalitzat, és clar,per la burgesia, realitzadora i capdavantera d’aquest procés d’industrialització.
La ciutat, doncs, esdevé una pedra de toc important. Així, mentre els modernistes més abrandats adoptaran posicions semblants a les de Nietzsche, d’altres expressaran idees paral·leles sense que el rebuig siga total, perquè, precisament, s’instal·laran allà on només la ciutat ( que no el camp) permet de vèncer unesrelacions massa estretes i gaudir d’una palpable llibertat.
Barcelona vindrà a representar l’arquitectura ideal, L’espai urbà concret i ordenat capaç d’acollir, aglutinar i potenciar els esforços de civi1itat, la validesa dels quals es vol universal. El que s’intenta, doncs, és la creació d’un model de polis que funcione alhora com a model cultural.
Els noucentistes aprofitaren a fons unaconjuntura política que els era favorable, i s’avingueren a col·laborar amb Prat de la Riba. Des d’aquest punt de vista, té raó Maurici Serrahima quan afirma que el Noucentisme “ fou la primera intervenció governamental en la història de la nostra cultura”. La Mancomunitat orienta els seus esforços vers la creació d’una solida infraestructura sobretot en l’ordre cultural, que culmina el 1907 amb la...