El paisatge abans de la batalla

Autor: Esteve Riambau
Títol: El paisatge abans de la batalla: el cinema a Catalunya (1896-1939)
Editorial: Llibres de l'Índex, Barcelona, 1994.
Número de pàgines: 121

El llibre tracta d’explicar l’evolució del cinema català des dels seus orígens fins el final de la Guerra Civil. A grans trets, ens parla de dos períodes històricament ben delimitats, per una banda, el cinema mut fins a laproclamació de la República on es produeixen les primeres filmacions de Fructuós Gelebart, cineasta, inventor i dissenyador dels primers estudis de rodatge a Espanya. És considerat el fundador de la cinematografia catalana i espanyola. L’agost de 1987 va realitzar el primer film de producció local anomenat Riña en un café. I per una altra banda, la progressiva entrada al cinema sonor fins al finalde la Guerra Civil, on s’inicia amb José Buchs que va gravar a Barcelona Carceleras, primer film sonor totalment parlat i cantat en castellà. Mentre, el primer llarg metratge integrament sonor en català es va produir el 1933 amb El cafè de la Marina de Domènec Pruna.
L’autor enumera les obres més importants, així com els directors i productores amb més renom del moment que es troben a terrenycatalà, siguin nacionals o internacionals. Aquests personatges de la història del cinema català són repassats en aquest llibre, contextualitzant l’època en que es troben i els factors socioeconòmics i polítics que els envolten.
Barcelona era capdavantera a nivell estatal en l’activitat cinematogràfica d’aquest doble període que ens ocupa: època del cinema mut i transició al sonor durant el períoderepublicà. “La història del cinema produït a Catalunya, des dels orígens fins a la Guerra Civil, posseeix, certament, unes característiques diferencials del que procedia d’altres ciutats espanyoles, com Madrid i València principalment”. (Riambau, 1994:19). El fet que Barcelona estès més industrialitzada que la resta de ciutats de l’estat, on hi predominava l’agricultura, justifica que lasocietat catalana tingués més predisposició que la resta a acceptar la implantació del cinematògraf. Si per la banda socioeconòmica Catalunya progressava cinematogràficament a nivell europeu, per la banda política es veia relegada a un segon pla per Madrid, depenent dels moments polítics corresponents. Aquest va afectar el cinema espanyol enfront altres països com Itàlia o Dinamarca.
Durant el cinemamut, Barcelona era capdavantera en logística i en expansió del cinema internacional al nostre país, al mateix moment, gaudia de tenir la majoria de productores espanyoles, ja que de les catorze existents, nou eren barcelonines. “La poca competitivitat del nostre cinema: es produïa poc i resultava car”. (Riambau, 1994:23, dins de González; 1986:302). Amb aquestes paraules interpretem un graud’especialització baix de les productores catalanes i a la vegada descentralitzat en massa companyies, fet que comportava una pèrdua de quirats del cinema català autòcton. Aquests dos fenòmens lligats feien que el públic escollís veure pel·lícules de gran qualitat importades de països que realitzaven grans produccions en contra dels films locals de qualitat més baixa que, de tan en tan, existien erradestècniques i conceptuals.
La solució que van adoptar els productors catalans per fer la competència a les obres exportades va estar en contractar estrelles internacionals per protagonitzar els films locals, a banda, en algunes pel·lícules van optar per conversar els noms i cognoms locals per anglosaxons, ja que triomfaven més els noms de fora que els catalans. Un exemple és l’actor Josep Rogès que esva canviar el nom per Joe Rogers. Aquest factor va tenir una gran rebuda per part del públic i deixa entreveure l’estereotip amb els noms anglesos i americans que tenim gran part del públic de la gran pantalla, a l’hora de prejutjar un film.
Un cop el cinema sonor va arribar a les pantalles del cinema es van instaurar diferents lleis contra el plagi i la propietat intel·lectual, un recurs...