El regal de la comunicació

- El Regal de la Comunicació, per SEBASTIÀ SERRANO -

Aquí us deixo el meu petit comentari sobre aquest llibre brillant.

BIOGRAFIA

Sebastià Serrano Farrera (Bellvís, Pla d'Urgell 1944) és un lingüista català. Estudià matemàtiques i filologia a la Universitat de Barcelona, i s’hi doctorà amb una tesi sobre lingüística matemàtica. Actualment hi és catedràtic de lingüística general i deteoria de la comunicació. El 1969 hi impartí els primers cursos de semàntica general i de lingüística matemàtica de tot l’estat. Ha publicat molts estudis sobre semiòtica, lingüística general, poètica, filosofia, teoria de la ciència i, sobretot, teoria de la comunicació, i ha desenvolupat una reflexió lúcida i original sobre les potencialitats de la comunicació no verbal i la seva influència en lesrelacions humanes. El 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi. Actualment dóna classes de Teoria de la comunicació i Lingüística.

IDEES, ESTRUCTURA, I OPINIÓ PERSONAL

El llibre parla sobre la infinitat de formes de comunicació no verbal que existeixen amb les quals participem cada dia de forma passiva o activa. Està enfocat per ajudar a la comunicació amb les cures pal·liatives, tot i que laseva aplicació és genèrica. No sol ho enfoca com a arma que podem utilitzar, sinó com a quelcom per fixar-nos-hi en els demés. Tot seguit, intentaré fer una descripció, a grans trets, dels punts que m’han semblat més importants a destacar i aniré intercalant la meva opinió:
EL llibre comença amb una petita introducció sobre com ha evolucionat la societat fins a aquest ritme de vida de voler-ho tot“ara”, i fa una valoració general de l’estat de la comunicació no verbal en l’actualitat. L’autor l’ estructura en diversos capítols, on els més significatius son els dels sentits i els de les expressions:

FLAIRES I TACTES

D’aquest tema el primer que m’ha enganxat la forma que té l’escriptor de relacionar aquests dos sentis amb les relacions entre neurones que es produeixen als nostrescervells. Això sempre predisposa a la persona per a tenir uns determinats tipus d’actituds abans de qualsevol comunicació verbal.
Aquesta predisposició es dóna gairebé en tots els sentis, però en aquests especialment és on més influeixen a nivell físic, neurològic.
Poso aquesta frase que m’ha marcat especialment: “...cal treure els cossos de l’armari i revestir-los de la seva dignitat com ageneradors d’universos de percepcions i expressions”. Dic que m’ha marcat especialment perquè justament aquesta frase incita a fer que deixem de tenir els prejudicis front al contacte físic i que puguem aprofundir en aquest món de la comunicació no verbal com a eina reparadora de relacions i mals o com a previsora de lo advers. So0bretot es refereix al tacte, al contacte amb els demés, en poder fer unafrega a l’esquena per generar benestar en l’altre, una carícia, una abraçada... coses que, degut a la nostra independència social, ens veiem obligats a limitar solament a persones íntimes; un error. “No hem d’estalviar en carícies”.
M’ha fascinat la forma en la que parla de les nostres mans, però més encara el fet de que, a través del tacte (o contacte amb els objectes) podem fer que enscomuniquin moltes coses: el seu pes, mida, forma, etc. I conjuntament amb la vista ens dona l’arma més potent de situació d’espai, de connexió, i d’ interactuar amb l’entorn, i amb els demés, per a conèixer-lo.
Com durant to el llibre, li atorga al tacte i a les carícies un factor fonamental per a la millor recuperació d’un malalt.
Sobre els flaire, també m’agradaria destacar el significat que tenen coma record. ¿Quantes vegades recordem una situació i ens ve aquell olor que percebíem en aquell moment? ¿O quantes vegades hem olorat la colònia d’algú que ens ha recordat a aquell amic llunyà o aquella xicota? Es increïble la memòria olfactiva que tenim, per això, coma opinió personal, considero que (al igual que la música) hi ha moments que requereixen uns olors distintius que puguin evocar-nos...