Els transports terrestres a l'edat moderna

Els camins i les carreteres a l’ Edat Moderna.

Fins molt avançat el segle XVIII el transport terrestre resultava lent i dificultós. Gairebé no s’havia
fet res per a millorar els camins terrestres des de l’època de l’ Imperi Romà i, en aquestes circumstàncies, travessar un país europeu resultava pràcticament impossible.
Els camins eren senders irregulars i estrets per on circulaven ambdificultat vianants o animals de càrrega (cavalls, mules). Hi havia camins una mica més amples, d’uns sis metres, que normalment eren restes de les antigues vies romanes per on, en teoria, podia circular un carro. Però la pols o el fang els feien gairebé sempre intransitables.
EI transport terrestre en aquestes condicions rarament superava velocitats de 4 km/h.
Per l’ interior el sistema més viableera el que utilitzava rius o canals.
Al segle XVII una barcassa fluvial podia dur una càrrega de fins a 50 tones. (Per fer aquest mateix
transport pels camins es necessitaven uns 400 cavalls i 20 homes).
El comerç entre les ciutats anava en augment i enviar coses per la costa marítima era massa lent i irregular.
S’havia de fer alguna cosa amb els camins i no es va trigar gaire en elaborar lesprimeres lleis sobre
manteniment.

Com viatjaven els reis i els nobles ?

Els mitjans de transport significatius de l’ Edat Moderna són: els cavalls, les carrosses, els primers cotxes, les lliteres i les cadires de mans.

A cavall.
Les formes més comunes de viatjar al començament de l’ Edat Moderna segueixen sent les mateixes que en els segles anteriors, a cavall els poderosos i en burroi caminant els més humils.
Els nobles i els Reis viatjaven a cavall.
Les dones de la noblesa i les reines no podien muntar amb una cama a cada costat del cavall, sinó totes dues cap al costat esquerre. És per això que es van inventar unes cadires especials per a elles. La primera cadira que es va crear es deia “jamuga” en el segle XIV. Era una cadira lateral que, es va anar
desenvolupant fins aaconseguir una cadira segura, asseguda en la qual, la dona podia cavalcar amb la mateixa seguretat que els homes.

En carrosses.
Els carruatges que van recórrer, al llarg dels segles XV al XVII, els camins d’Espanya, van ser més que un
mitjà de transport, “veritables trons rodants”.
Aquest transport es va convertir en símbol de poder i moda. Portaven els escuts i les inicials delspropietaris, els quals presumien de la riquesa que posseïen.
Les carrosses malversaven riquesa en els acabats: tallats d’or, taulers de color coral, entapissats de vellut carmesí amb galons de seda i tatxes dorades...
Aquest malversament va provocar que, en el segle XVI, es dictessin restriccions en torn a aquesta decoració exagerada. Al 1723, el rei Felip V va decretar que els carruatges no podien estardecorats amb brodats de seda, escuts d’or, fusta tallada ni pintures. Els acabats havien de ser senzills.
I, cada vegada, n’hi havien més ( una mateixa persona en podia tenir més d’un i de dos). De tal manera que hi va arribar a haver problemes de trànsit. S’han trobat reglaments que tenien com a fi regular la circulació dels carruatges. Aquest document es pot considerar com el primer antecedentde les lleis de trànsit.
Però malgrat les prohibicions dels carruatges de luxe, no s’obeïa, ja que els fabricaven il·legalment en tallers clandestins.
La manera de jerarquitzar els carruatges, no era només per la decoració, sinó també pel nombre de cavalls que tirava de la carrossa. Per exemple, la del rei portava vuit cavalls, la del virrei sis i la del duc quatre.

En cotxes
Van aparèixera Europa en el segle XV i es diferenciaven de les carrosses en dues coses:

1 – La caixa anava penjada amb unes grans corretges, millorant la suspensió.
2 – L’eix del davant era giratori.

Sembla ser que aquests vehicles van néixer a Hongria, on s’anomenaven Kocksimy ( ve de Kotzen, que va ser l’ inventor). D’aquest nom tan estrany deriva la paraula cotxe en català i en casi tots els...