Galileu

INTRODUCCIÓ A GALILEU: LA LLUITA PER LA CIÈNCIA MODERNA
El nom de Galileu evoca el científic que en el trànsit del segle XVI al XVII va
contribuir decisivament al naixement de la ciència moderna, i l’intel·lectual
compromès en la defensa de les seves idees, que fou perseguit per la
Inquisició de Roma.
La revolució científica dels segles XVI i XVII va modificar i ampliar les àrees del
saber sobrela Natura i de l’ésser humà. Les aportacions de Galileu foren
particularment importants per a la constitució de la mecànica clàssica, segons
la qual tot l’univers es regeix per les mateixes lleis. Això feia que quedés
invalidada la física tradicional aristotèlica que plantejava l’oposició entre el món
sublunar, variable i corrupte, i el món celest, inalterable i incorruptible. En
aquest àmbit delconeixement dos objectius van orientar la tasca científica de
Galileu: el primer fou la justificació del copernicanisme per tal d’acabar amb la
idea d’una Terra en repòs, situada al centre de l’univers; el segon, aconseguir
l’equació bàsica de la dinàmica moderna F = m x a (Força igual al producte de
la massa per l’acceleració).
Però el procés obert per la Inquisició contra Galileu el 1633 no esva dirigir tant
a defensar el geocentrisme, bastant anacrònic en aquells moments, com a
condemnar el mètode d’investigació adoptat en les ciències de la natura pels
científics moderns, encapçalats per Galileu. Aquests científics elaboraven les
seves teories a partir de l’observació de la natura i no basant-se en la revelació
continguda en les Sagrades Escriptures ni en la doctrina de l’Església.Galileu
simbolitzava l’autonomia que, des del Renaixement, la Raó havia reclamat
davant la Fe i la seva guardiana, la jerarquia eclesiàstica.
L’Església, el poder, temia la defensa que el savi feia de la llibertat de
consciència, ja que cent anys abans aproximadament aquesta posició havia
afavorit el desenvolupament de la Reforma protestant.
A partir del Concili de Trento, l’Església Catòlica llançala Contrareforma per
precisar la seva doctrina i evitar dissensions internes que la poguessin debilitar.
Els acusats d’heretgia eren jutjats pel tribunal de la Inquisició i, en el cas de ser
trobats culpables, castigats a morir a la foguera.
Galileu, per salvar la vida va haver d’abjurar públicament de les seves idees, tot
i que les va seguir mantenint en privat o fora de la península italianafins la
seva mort.

Discurs del cardenal inquisidor davant el Papa Urbà VIII
(...) Hom es podria demanar: “Quin interès tan sobtat per una ciència tan
allunyada com és l’astronomia! No és diferent, la manera com es mouen
aquestes boles?” Però no hi ha ningú en tota Itàlia, des de l’últim mosso
d’estable, que gràcies al mal exemple d’aquell florentí no parli de les fases de
Venus, i que no puguiarribar a pensar també en tantes coses que a les escoles
i a d’altres llocs són declarades com a irrefutables. I això és molt enutjós. ¿Què
succeiria si tots aquests, febles en la carn i inclinats a tots els excessos,
creguessin només en la sola raó, com aquest boig no para d’explicar-nos? Un
cop han dubtat si el Sol va parar-se a Jericó, ¿per què no poden dirigir els seus
dubtes immunds a lescol·lectes? D’ençà que recorren de cap a cap els oceans
– i no hi tinc res en contra!- han dipositat en una bola de llautó la confiança que
abans tenien en Déu. Aquest Galilei ja de jove havia escrit sobre les màquines.
Amb les màquines volen fer miracles! Però, quins miracles? En tot cas no
necessiten de Déu, i quina mena de miracles poden ser, doncs? Per exemple:
no cal que hi hagi ni dalt ni baix. Noho necessiten. Aristòtil, que per a ells no
val ni el que val un gos mort, ha dit – i aquí sí que el citen - : “Si la llançadora
teixia per si sola , i el plectre tocava la cítara, als mestres artesans no els
caldria fadrins, ni als amos criats”. I pensen que ara ja han arribat a aquest
punt. Aquest mal home sap el que fa escrivint les seves obres d’astronomia en
la llengua de les peixateres i...