Goethe

DIDEROT EN EL MIRALL DE GOETHE
Ramon ALCOBERRO.

Proposar la relació entre Diderot i Goethe com a problema filosòfic, i particularment com a problema estètic ens situa d’ antuvi davant un problema “inactual”. Es podria pensar que llegir Goethe des de Diderot constitueix només un joc intel·lectual o una curiositat erudita, però que els seu món està ben lluny dels interessos d’ una estètica o d’antropologia amb pretensió contemporània. una

Diderot i Goethe poden semblar dos personatges sovint més reverenciats que no pas reflexionats, aptes sobretot per convocar el seguit de llocs comuns un xic distants que constitueixen el consens culte per excel·lència. Davant dues individualitats inabastables, excessives i indiscutides sembla que no hi hagi cap altre remei que el recurs al tòpic.Així tothom sap vagament que eren dos savis enciclopèdics i que defensaven doctrines que avui ens semblen tan òbvies com planes i reiteratives: l’ home s’ de conèixer a si ha mateix, el poeta només ha d’ expressar el que és vivent, l’ ha d’ art estar a prop de la vida, la natura i el progrés valen més que les tenebres… És difícil estar en desacord amb aquestes gran idees, però també és difícilvalorar-les més enllà del que puguin valer els gran tòpics culturals. Disposem -a l’ engròs- d’ unes quantes etiquetes que ens expliquen i ens banalitzen aquestes pretensions. Diderot i Goethe són “vitalistes”, “culturalistes”, “esteticistes” i “racionalistes”, però cadascuna d’ aquestes etiquetes ens fa tan sensibles als seus defectes com ens dificulta una comprensió global de l’ obra.

En el casde Goethe hi ha, a més, un acord complet en els seus lectors més atents -penso en Ortega i Thomas Mann, per exemple1. Sempre ens el presenten com un personatge

Alguns dels textos més clàssics de la historiografia goethiana són els d’ Ortega, publicats al llibre VivesGoethe, Revista de Occidente, Madrid, 1973 i els de Thomas Mann a Adel des Geistes (traduït com a “Nobleza de Espíritu”, dins ObrasCompletas Plaza y Janés, Barcelona 1968 , vol III, pags.857-1472). Si els textos il·luminen la nostra visió contemporània –i en conseqüència són inevitables- també és obvi que responen a una alternativa civil davant les tensions del moment en què aparegueren, és a dir, les dècades del 1930 i el 1940. La influència que la reflexió sobre la figura de Goethe tingué en els darrers anys de la vida d’Ortega ha estat curosament estudiada per Gregorio Morán a El maestro en el erial. Ed. Tusquets, Barcelona, 1998.

1

1 www.alcoberro.info

voluntàriament distant, olímpic, inabastable, digne de tota admiració però geladament llunyà i sobretot excessivament preocupat en vida per bastir una fama pòstuma que, vista amb els nostres ulls, democràtics i densos, resulta quasi ridícula perpretensiosa. Llegit, sobretot, a partir d’ Eckermann, Goethe sembla massa estudiat, massa gegantí per a poder ser de veritat humà. La nissaga espiritual de Goethe: Schopenhauer-WagnerNietzsche, pateix una indissimulada tendència a la retòrica, potser perquè, com va saber veure Ortega, al seu Pidiendo un Goethe desde dentro (1932), el culturalisme és una alternativa religiosa a la fallida del cristianismeen l’ època de la tècnica. Volen situar el mite de la cultura en el lloc dels dogmes religiosos, i qui aspira presentar-se com alternativa a la religió inevitablement ha d’ estrafer un posat sacerdotal.

Thomas Mann, a la conferència Goethe com a representant de l’ època burgesa, ens diu, textualment, que: “posseïa energia per la creació del mític, com només han tingut les grans personalitats”.Mann posa l’ obra goethiana sota el signe dels grans principis, “poder i continuïtat” que constitueixen, a parer seu, els eixos de la concepció burgesa del món. Goethe seria així el gran artista que ens dóna un nou concepte de temporalitat, en què la cronologia no és –com vol el Faust- més que símbol. Sense poder prescindir d’ aquesta interpretació no estarà de més recollir la ironia d’ Ortega...