Hipòlit i l'Emperadru

L’HIPÒLIT D’EURÍPIDES
En la versió més antiga del mite d’Hipòlit i Fedra, la d’Eurípides, el fill de Teseu considera a Afrodita com “la més infame de les deeses” 1; en canvi, és company d’Artemisa, la deesa verge.
Des de la primera vegada que Fedra veu a Hipòlit, el seu amor “fou dominat per un amor cruel”. La seua primera aparició se’ns mostra una dona demacrada, presa d’una estranya malaltiaon confon els deliris per les al·lusions molt concretes d’aquesta passió que la consumeix. Ara bé, Fedra lluita amb totes les seues forces per vèncer aquests sentiments. Però, se sent culpable?
“Desdichada de mí, ¿qué cosa he hecho?
¿Hasta dónde he llegado sin cordura?
Enloquecí, caí víctima de un dios.
¡Ay, ay, infortunada!1
Podem observar en aquestos versos que Fedra és conscient de laseua falta de llibertat, “ha estat víctima d’un déu”. És Afrodita qui ha volgut aquest càstig, perquè Hipòlit no l’ha venerat.
Fedra vol amagar les causes del seu mal, però la insistència de la seua criada va ablanint la seua resistència. Hem de tenir en compte a l’hora de llegir aquesta versió, que l’època en la qual va viure Eurípides dominava una societat antieròtica, “producte de l’idealmasculí que dominava la vida atenenca”1 . És per això que aquest autor concebia l’amor d’una manera més tradicional, com una bogeria o dèria que sol acabar tràgicament.
Finalment, Fedra no pot suportar-ho més i li confessa a la seua criada que està enamorada d’Hipòlit. En aquesta versió, cal parar atenció a dos detalls: per una banda, la impossibilitat de posar fi als impulsos dels humans; i peraltra banda, l’odi que sent Hipòlit cap a les dones: “Per què has fet que existiren les dones, metall de falsa llei per als hòmens?”. Aquesta aversió cap a les dones probablement l’hem de concebre més com un producte literari amb una certa artificiositat, que no el pensament profund de l’autor. Pensem que és poc probable perquè fou un dels grans escriptors que donaren vida a grans personatgesfemenins com ho són Fedra i Medea.

1 Les cites que hem utilitzat durant tot el treball són fruït de la traducció de Francisco Rodríguez Adrados, Aguilar, Madrid, 1996.
Com que Fedra volia salvaguardar el seu honor, se suïcida ; però, la seua criada –sense el consentiment de la seua senyora- li transmet a Hipòlit l’amor que sentia la seua madrastra cap a ell. La serventa, per tal salvar la imatge deFedra, deixa escrit que Hipòlit intentà violar-la. Aleshores, Teseu demana venjança i mor el seu fill. És la deesa Artemisa qui li obri els ulls a Teseu i li revela que fou Fedra qui estimà al seu fill.
Allò essencial en el mite de Fedra i en totes les tragèdies en general on intervé l’amor, és el conflicte entre el sentiment i la llibertat.

LA FEDRA DE SÈNECA
Hem de tenir en compte que Sènecaconegué l’altra versió del mite d’Hipòlit d’Eurípides, on Fedra es llança als peus del seu fillastre suplicant-li el seu amor. En la Fedra de Sèneca, és la madrastra qui declara l’amor a Hipòlit demanant ser corresposta. Però, aquest no sols la rebutja, sinó que li tira per cara que “venç en maldat a tot el llinatge femení”. Ni el menyspreu que sent ni els insults fan que Fedra desvie els seussentiments:
FEDRA.- “(...) Y oiré en seguimiento tuyo a través del fuego, a través del mar insano, por rocas y por ríos que arrebata un caudal impetuoso; dondequiera llevares tus pasos, por allí iré ya en mi locura; otra vez, ¡oh altanero!, yo me derroco a tus pies.”
Com que no aconsegueix més que el seu menyspreu, encara enmig del frenesí que la consumeix, demana la seua mort a mans d’ell. Baixel nostre punt de vista, és una versió una mica més versemblant ja que observem una dona enamorada que a pesar dels seus principis, decideix llançar-se a mans de la passió, deixant-se creure possible allò que ella vol que ho siga. És a dir, la versió que ens dóna Sèneca cap deïtat ha influït als personatges –com en la versió d’Eurípides-, sinó que són reaccions humanes, més subjectives. Un...