Historia de la Psicologia


PSICOLOGIA: UNITAT I MÈTODE


Ens trobem amb l’anàlisi de tres fragments de textos, el primer d’ells escrit per l’autor Juan Delgado i el segon i tercer tenen com autor a José E. García-Albea. Inicialment podem observar que ambdós autors parlen sobre la crisis i la unitat de la psicologia, encara que des de punts de vista diferents. El primer fragment considera que la psicologia es troba en unacrisi que es podria qualificar de permanent i dubta de la unitat de la disciplina a causa de les importants divisions que existeixen dins d’ella mateixa. Per una altra banda, el segon i tercer fragments són una mena de contesta a aquest primer, donat que per l’autor la psicologia no viuria en una crisis contínua, sinó que aquesta crisis es donaria en determinants moments i períodes, quecoincidirien amb temps de canvis de paradigmes. També considera que tot i que sí que existeixen divisions i diferencies dins la disciplina, creu que es realitzen importants esforços per trobar una unitat.

Els diferents punts de vista que els autors tenen del concepte crisis els podem veure reflectits als texts proposats, com per exemple quan J.E. Delgado parla de la psicologia com una disciplina encrisis al considerar-la un camp fragmentat, producte de l’especialització, i que existeixen oposicions dins d’ella mateixa que difícilment es podran resoldre. Així ho afirma quan diu “Hay quien pretende una unificación de lo que considera un campo fragmentado, aunque la fragmentación sea consecuencia de la especialización del conocimiento e psicología” i també quan manifesta “Argumentar acerca de esacrisis tambien es sencillo. Basta con considerar oposiciones no resueltas, ni probablemente resolubles”. D’aquesta afirmació podríem extreure que l’autor considera aquestes crisis com permanents. En canvi, J.E. García-Albea no comparteix aquest punt de vista, ja que ens diu que “..las crisis se corresponden con períodos específicos (..) momentos precursores de un cambio de paradigma”. I respectea la fragmentació, creu que malgrat les diferències evidents que puguin existir, existeix una clara intenció i un esforç important per tal de “dar con una explicación unitària de los fenómenos estudiados”.

Al llarg de la història de la psicologia s’ha parlat del concepte de crisis. Si contextualitzem aquest concepte, trobem que una definició de crisis seria ”un momento de ruptura en elfuncionamiento de un sistema, un cambio cualitativo en sentido positivo o negativo”. Al parlar de psicologia, el concepte crisis està relacionat amb el concepte de paradigma. Aquest concepte prové de la paraula grega “paradeigma”, la qual significa “model” o “exemple”. Thomas Kuhn (1922-1996) en una de les seves definicions de paradigma manifesta que seria“ una completa constelación de creencias, valores ytécnicas,...compartidas por los miembros de una determinada comunidad”... Aquesta relació crisis-canvi de paradigma, queda perfectament reflectida al segon text quan diu “las crisis corresponden (..) momentos precursores de un cambio de paradigma”. Segons Kuhn, la crisis seria una condició prèvia i necessària pel naixement de noves teoríes. Si bé durant els períodes de canvi de paradigma esprodueix aquest període de crisis, aquesta crisis es supera una vegada apareix el nou paradigma, per tant hi ha un avenç ,un progrés, un pas endavant. D’aquesta manera, la segona visió que se’ns proporciona de crisis té més valor per la comprensió del progrés científic. Al tercer dels fragments també se’ns comenta “La historia de la psicologia ha sido una lucha constante por acreditarse en el conjuntode las ciencias (..)”. L’autor ressalta el fet de la lluita, de l’esforç que s’ha anat realitzant al llarg del temps per tal que la psicologia sigui considerada una ciència. És una visió molt més positiva de la crisis que la que ens mostra Juan Delgado





Respecte al concepte de paradigma, crec que sí que és adient per comprendre l’evolució de la psicologia. Entenc el concepte de paradigma...