Historia de l'Esquerra Independentista

3 períodes històrics de l’esquerra independentista:
El primer període es compren des de l’any 1962 amb l’aparició del MCAN(Moviment Català d’Alliberament Nacional) fins l’any 1992 on comença la seva crisi, ens referim a les detencions del Procés Garzón, les dissensions internes (al sí de l’MDT), la dissolució de Terra Lliure i el sorgiment d’un independentisme institucional que suposà una granevasió de la militància cap a ERC i l’inici de la tàctica dissuasiva i de marginació de l’independentisme combatiu.
un segon període, comprés entre 1992 i el 2000, que va des de la reconstrucció del MCAN fins a la creació d’Endavant-OSAN i la realització del Procés de Vinarós, iniciat l’any 2000, . El que va resultar d’aquell procés va ser una dèbil Coordinadora de l’Esquerra Independentista, enla qual ningú ja creia des del seu inici, dos sectorials estructurades unitàriament amb prou encert (són la CUP i Alerta Solidària, de les poques coses positives del Procés de Vinaròs) i un desencís general de molta gent, per l’oportunitat perduda i pel paper que van jugar algunes organitzacions amb menys voluntat que la que exigia aquell moment històric. Tot això va provocar un fort trencamententre les organitzacions i recels importants entre aquestes. Aquesta decepció d’una part important de la militància (inclosa la que no estava militant en organitzacions polítiques, com per exemple gent que treballava en casals) i l’esquerda creada entre els diferents agents amb projectes polítics diferents són factors imprescindibles per entendre la situació de l’EI els anys següents (com perexemple la creació de la CAJEI l’any 2002)
i finalment, l’etapa en la que ens trobem actualment, en la qual s’ha anat avançant cap a un escenari unitari, trobant-nos així amb el naixement del SEPC com a resultat de la confluència de la CEPC i l’Alternativa Estel, així com l’actual procés de confluència de la sectorial juvenil entre la CAJEI i Maulets. Cal dir que a nivell orgànic també s’ha anatavançant cap a la realització d’espais de coordinació unitaris com la CNEI, o l’actual debat sobre la creació del nou òrgan de coordinació de l’EI.


Descripció dels diferents models de moviment
Front Patriòtic
En primer lloc, hi ha una part del moviment que aposta per l’anomenat Front Patriòtic, una aposta estratègica que defensen (tot i que de maneres diferents) organitzacions com l’MDT, el PSAN(que actualment no se’l considera ni de l’EI) i alguns sectors de Maulets, i que defensa la construcció d’un moviment de masses molt ampli, que aglutini els sectors sobiranistes de tot tipus, una aposta interclassista que no parteix de les necessitats de les classes populars, sinó que parteix de l’aglutinament de forces independentistes/nacionalistes per aconseguir la independència dels PaïsosCatalans. Com ja hem dit anteriorment, hi ha diferents matisos en la manera d’entendre les diferents apostes estratègiques en el sí del moviment, però és important aprofundir en la visió que té l’MDT sobre el moviment, ja que tot i partir del Front Patriòtic tradicional defensat pel PSAN, proposa un model de moviment, sobretot a nivell organitzatiu, que defensa una part de militància de l’EI que ésinteressant analitzar. Aquest model, com ells ho defineixen, està a cavall entre el Front Patriòtic i la Unitat Popular (posteriorment explicada) i aposta per la CUP com a referent polític de l’EI; la seva idea és que la CUP esdevingui la marca gairebé única de l’EI, qui creï línia política i defineixi l’estratègia de l’Esquerra Independentista, relegant a les demés sectorials un paper secundari,únicament encarat al treball concret que li pertoca, sense capacitat de decisió política i poca referencialitat. Aposten, per tant, per la via institucional com el seu principal cavall de batalla, amb els perills que això comporta: allunyament de les masses treballadores, abandonament de les lluites obreres més radicalitzades, apostes reformistes, etc.





Unitat Popular
En segon lloc ens...