Historia

Els insurrectes van proclamar rei l'infant Carles Maria Isidre i van confiar-li la defensa de l'absolutisme i de la societat tradicional. Començava així una llarga guerra civil en la qual es van enfrentar els defensors del antic regim (Carlins) amb el partidaris del les reformes de carácter liberal. (Isabelins):

- Per una banda estaben els defensors de la ideologia tradicionalista iantiliberal (carlistes) entre els partidaris estaven un gran nombre de membres del clero i una bona part de la petita noblesa rural; tambe van comptar amb una àmplia base camperola; els carlins s'identificaven amb els valors defensats per l'esglessia que associaven amb la defensa de la societat tradicional.

- La causa isabelina va comptar amb el suport d'una bona part de l'alta noblessa, els funcionarisi un sector de la jerarquia eclesiastica. Davant de la necessitat d'ampliar aquesta base social a per plantar cara al carlisme, la regent va demanar ajuda als liberals.

Els carlins no van poder comptar inicialment amb un exercit regular, i van organitzar els seus efectius en grups armats que actuaven segons el metode de guerrilles. El conflicte armat va passar per dues fases ben diferenciades:-La primera etapa es va caracteritzar per l'estabilitczació de la guerra al nord i pels triomfs carlins, les tropes van organitzarse per conquistar Tolosa Durango..., però va fracassar en la presa de Bilbao; en la zona de llevant el carlins estaven més desorganitzats i operaven amb poca connexió. Les de les terres de l'ebre es van unir a les del maestrat i Baix Aragó, comandades pel generalCabrera.

-La segona fase es va inclinar a favor del bàndol liberal a partir de la victoria del general Espartero que va posar fi al setge de bilbao. Els insurrectes van iniciar una nova estratègia caracteritzada per les expedicions a unes altres regions amb el objectiu de prende la capital encara que no el van aconseguir i es van tenir que retirar cap al nord.

La constatació de la feblesadel carlisme va propiciar discrepàncies entre els transaccionistes (partidaris de pactar amb els liberals) i els intransigents (defensors de continuar la guerra). Va acordarse la signatura del conveni de Bergara amb el general liberal Espartero.

El testamento de Fernando VII establecia la creacion d'un consell de govern per asseorar la regent maria cristina presidido por Francisco Cea bermudez iformat majoritariament per absolutistes moderats.

L'unica reforma que va endegar aques govern va ser la nova divisió provincial d'Espanya que intentava acatavar amb l'administració local de l'antic regim i avançar car a la unitat administrativa. Francisco Martinez de la Rosa va ser un liberal moderat que va iniciar les primeres reformes encara que molt limitades. Va promulgar la creació d'unestatut reial que no era ni una constitució ni una carta atorgada, sinó nomes un conjunt de regles per a convocar unes corts que continuaven sent les mateixes de l'antic règim, pero adaptades als nous temps.

Aquestes reformes eren insuficients per a una bona part del liberalisme. La divisió que ja s'havia iniciat en el trienni liberal entre els liberars partidiaris de la constitució de 1812 iels exaltats; va formar el dos grans bands que van dominar la vida politica espanyola.

La corona i els antics privilegiats van donar supor als moderat i van maniobrar per mantenir-los encara que els canvis sucessius de govern. La necessitat d'aconseguir suports socials ferms i recursos financers contra el carlisme va forçar la monarquia a vencer les seues reticencies i a acceptar un governprogresista que iniciar un profund proces de reformes liberals.

Els progressistes descontent amb les timides reformes iniciades, tenien la seua força en el domini del moviment popular, en la seua forta influència en la milícia nacional i en les juntes revolucionaries. Els progressistes van protagonitzar una onada de revoltes urbanes arreu del pais

Davamt de la situacio, en 1835 Maria cristina...