La Creació De L'Estat Liberal Espanyol

Entre el segle XVIII i principis del segle XIX el sistema absolutista entra en crisi, cosa que s’intensificarà més durant el col·lapse del 1808, davant el buit de poder que suposà l’abdicació de Carles IV i Ferran VII i la posterior ocupació francesa. Arran d’això, sorgiren Juntes Locals i Provincials, que enviaren delegats per formar la Junta Suprema Central Governativa del Regne, la quals’encarregà de dirigir la lluita contra Napoleó i assumí la tasca de reformar les institucions. La Junta es suspèn i es crea el Consell de Regència, el qual convocà les Corts a Cadis el 1810. Els diputats de les corts estaven dividits majoritàriament en dues ideologies polítiques: els partidaris de les idees liberals provinents de la Revolució Francesa, en contraposició amb un grup de partidarisabsolutistes. Al final s’imposaren les postures liberals, cosa que es plasmà amb l’elaboració de la Constitució del 1812 (es proclamava la sobirania nacional, la divisió de poders i establia el règim polític com una monarquia parlamentària). Aquesta Constitució suposava l’inici de la revolució liberal a Espanya. No obstant, la tornada de Ferran VII el 1814 suposarà una tornada a l’absolutisme, ja que elrei derrogà la Constitució i anul·là l’obra legislativa de les Corts, promovent una dura repressió contra els liberals. Durant aquesta època sorgiran diferents aixecaments militars contra la monarquia absoluta, tots fracassats fins que triomfà el pronunciament del coronel Rafael Riego el 1820. S’iniciava així el Trienni Liberal (1820-1823). Els tres anys que durà el règim representà un primer assaigde govern constitucional. Es comencen a posar en funcionament les reformes de la Constitució del 1812: desamortització, reforma de l’ensenyament, entre d’altres. Ara bé, el nou règim també trobà l’oposició dels absolutistes (s’aixequen el 1822), així com la dels eclesiàstiques i la pagesia (afectats per la desamortització). Finalment, el 1823 un exèrcit francès enviat per la Santa Aliança,derrota als liberals i reinstaura al tron a Ferran VII com a rei absolutista, comença així la Dècada Ominosa. Aquesta època és caracteritzada per unes tímides reformes moderades, cosa que suposarà l’aparició dels realistes, partidaris d’un absolutisme ferri, promovent insurreccions realistes, així com també hi hagueren insurreccions de liberals radicals. El punt d’inflexió fou el 1830, quan el reipromulgà la Pragmàtica Sanció, en la qual s’abolí la Llei Sàlica i permetia que la filla de Ferran VII, Isabel, la succeís al tron, tal com passar el 1833 amb la mort del rei. Això suposà que els sectors absolutistes donessin suport a Carles Maria Isidre, germà petit del rei difunt i que hauria sigut el nou rei, i aquests seran coneguts com carlins. Això donarà lloc a una guerra civil entre carlins iliberals i que ensangonar el país des del 1833 al 1876 en tres

guerres carlines. Aquesta llarga guerra civil suposà una lluita entre dos models diferents d’estat propugnat pels dos bàndols: els liberals defensaven una monarquia constitucional, amb un estat centralista i unitari, en contraposició als absolutistes, partidaris d’una monarquia absolutista i un estat descentralitzat. Finalment, laderrota de la causa carlina suposà la instauració a Espanya d’un règim liberal. És a partir de la dècada del 1830 quan es produeix una divisió en el liberals entre els moderats contraris als canvis radicals, partidaris del vot censatari (només els de majors possibilitats econòmiques), d’una censura prèvia i que l’alcalde és elegit per una autoritat civil. En canvi, els progressistes són partidarisd’unes reformes més obertes, creient que la sobirania nacional és a les Corts, un sufragi més ampli (encara que també censatari), una àmplia llibertat de premsa i els alcaldes són les persones més votades. L’arribada del poder d’un grup o d’un altre, permetrà que cadascú governi seguint aquests paràmetres, i només arribaran al poder mitjançant pronunciaments. D’aquesta manera, degut al fet que...