La Decadència Catalana

“Decadència” és un terme utilitzant sobretot pels homes de la Renaixença per designar un període de la literatura catalana en què, segons ells, hi va haver una davallada. Una època marcada per la substitució del català pel castellà com a llengua del poder, fet va significar per molts la mort de la llengua. Però la llengua no havia mort, ja que s’havia mantingut viva en alguns sectors anomenatsdecadents, però, la veritat, és que no poden ser-ho aquells sectors que més utilitzen la llengua catalana. El fet decisiu per a la història de la llengua catalana i les literatures catalanes no és l’aparició d’una Renaixença victoriosa damunt la decadència de la llengua catalana sinó la continuïtat de la llengua catalana durant tota l’edat moderna. Però si la decadència és real o no depèn del quees vol demostrar. El que cal tenir en compte és que aquest terme contamina la valoració de les obres literàries de l’època i l’anàlisi històrica mateixa del període.
Aquesta continuïtat de la llengua espontània, que és va donar en tots els territoris on el català s’havia imposat des de l’edat mitjana, simplement, no compta fins a èpoques molts recents. El que sí compta és la llengua escrita, quefou la perseguida i la defensada. I això a conseqüència del “projecte nacional espanyol” que condiciona els gustos, les idees i els usos lingüístics. Durant tota l’edat moderna es produeix una situació de conflicte lingüístic entre la llengua escrita i la llengua comuna, una diglòssia que acabarà monopolitzant tot els usos lingüístics cultes o formals al final del període. Al costat del català i elcastellà hi campava el llatí com a llengua de cultura, una situació que va desapareixent, evidentment, a favor del castellà.
El català que s’escriu durant aquests segles moderns manté un notable grau de coherència lingüística i d’estil i és fidel a una tradició literària que transmet uns patrons lingüístics prou dignes. Són, però, els impressors i el mercat del llibre que acabarà definint unsmodels lingüístics vàlids o viables. I és que la impremta tindrà uns efectes notables sobre la producció escrita als països de llengua catalana en aquests segles, així revitalitza l’escriptura en llatí i afavoreix l’ús escrit de la llengua castellana.

Durant l’edat moderna hi hagué diversos moviments i corrents estètics, que es poden agrupar, com tot seguit veurem, en diferents períodes,dibuixant així un cànon epocal de la literatura moderna catalana.

Durant el segle XVI la poesia presenta encara reminiscències medievals, però, la tendència pròpiament renaixentista és marcada per la renovació de la tradició clàssica, i més directament per la influència toscana, sobretot pel pretrarquisme. Al segle XV la prosa comença a agafar força en detriment de la narrativa en vers, encara quela narrativa catalana del Renaixement manté el vers, sobretot les codolades, però amb un conjunt d’innovacions. Seguint amb la literatura medieval trobem l’”Escola Satírica Valenciana”, un grup d’escriptors burgesos autors de poesia aristocràtica i idealista. Disputa de viudes i donzelles és una de les obres cinccentistes d’aquesta escola, un debat entre dos personatges dictant sentència untercer. La modernització de la lírica catalana durant el Renaixement es basa en la introducció, d’una manera programàtica, de la mètrica italiana i altres aspectes renaixentistes per part del barceloní Joan Boscà. Un altre aspecte que aporta el Renaixement italià és el nou discurs sobre l’amor, aspecte que introdueix el petrarquisme, a imitació de la lírica del Canzoniere de Petrarca, que idealitzal’amor. El màxim artífex d’aquest model en la literatura catalana fou Pere Serafí.
Durant el Renaixement la prosa retorna al cànon clàssic i el redescobriment dels grecollatins porta als autors a conrear el diàleg i l’epístola, dos subgèneres molt usats en l’Antiguitat. El diàleg català més important de l’època i considerat l’obra més renaixentista de la literatura catalana és Los col•loquis de la...