LA GUERRA CIVIL (1.936-1.939)

UNITAT 7: LA GUERRA CIVIL (1.936-1.939)
EL PREAMBUL DE LA GUERRA
Els militars revoltats el juliol de 1.936 van justificar la insurrecció amb una raó bàsica: salvar Espanya d’una imminent dictadura comunista. El 1.936, el Partido Comunista de España tenia només 14 diputats (i això gràcies al fet d’haver-se presentat a les llistes del Front Popular) i seguia les directrius de Moscou, que des del1.932 preconitzava l’aliança o el suport a governs democràtics per frenar l’expansió del feixisme a Europa.
Durant la primavera de l’any 1.936 es va produir a Espanya un deteriorament important de l’ordre públic, davant el qual el govern republicà no va actuar amb prou fermesa i habilitat. Aquesta situació va contribuir a radicalitzar la divisió social i ideològica del país.

ELS GOVERNS DELFRONT POPULAR
El 18 de febrer de 1.936, després de les eleccions, el president de la República, Alcalà Zamora va encarregar la formació de govern a Manuel Azaña, el qual començà a aplicar inmediatament el programa del Front Popular, que es basava en quatre eixos principals: la continuació de la reforma agrària, la intensificació de la política educativa, l’amnistia dels presos polítics i elrestabliment de la Generalitat de Catalunya i l’impuls definitiu per aprovar els estatuts d’autonomia del País Basc i de Galícia.
Manuel Azaña va ser escollit president de la República, després de la destitució d’Alcalà Zamora. La presidència del govern la va assumir el polític republicà i nacionalista Casares Quiroga. Però ni Azaña ni Casares Quiroga no van poder evitar el deteriorament progressiu del’ordre públic, del qual només es van salvar en part, Catalunya i el País Basc.
El desordre públic es va manifestar bàsicament de tres maneres: la violència al camp, amb vagues i ocupació de terres, i els conflictes laborals; els atacs a edificis eclesiàstics i la crema de convents, sovint a càrrec de grups espontanis que actuaven a partir de rumors absurds i, finalment, els atemptats políticsprotagonitzats pels grups situats als extrems de l’arc ideològic (els falangistes i monàrquics, i els comunistes i anarquistes).El més singificatiu d’aquests atemptats va ser el que li costà la vida a Calvo Sotelo.

LA RADICALITZACIO SOCIAL I POLITICA
A la dreta de l’arc ideològic, es va constatar un augment de les activitats violentes de la Falange Española i de las JONS. Aquesta violència vacomportar la persecucció legal del partit i, fins i tot, la detenció i l’empresonament del seu líder. La Falange propugnava sense embuts una alternativa autoritària al règim parlamentari, d’acord amb la ideologia feixista. Tant la Falange com els requetès entrenaven escamots paramilitars.
A l’esquerra de l’arc ideològic també s’observava, en els mesos anteriors a l’esclat de la guerra, unaradicalització, especialment en determinats sectors del PSOE i en la CNT. En el PSOE, a més, s’havia produït una divisió interna entre els partidaris més radicals de la revolució social (facció encapçalada per per Francisco Largo Caballero) d’una banda, i la banda moderada, d’idees socialdemòcrates (amb Prieto al capdavant) de l’altra.
A Catalunya, la radicalització política va dur a la fusió dediversos partits petits de l’esquerra, amb l’esperança de trobar un partit únic que aglutinés i organitzés el proletariat. El setembre de 1.935 ja s’havia format el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), dirigit per Joaquim Maurín i Andreu Nin, com a resultat de la fusió del bloc Obrer i Camperol (BOC) amb Esquerra Comunista. El juliol de 1.936, es va fer pública la creació del Partit SocialistaUnificat de Catalunya (PSUC), també com a resultat de la fusió de diversos partits de l’esquerra.
Al congrés de Saragossa, que va tenir lloc el maig de 1.936, la CNT va refermar la seva posició radical i antirepublicana amb un programa d’acció radical en què es propugnava la supressió del culte religiós públic, la confiscació de tots els béns i l’organització col.lectiva de la propietat i de la...