La_novel_la_realista_i_naturalista

4.3. L’eixida del romanticisme: la novel·la realista i naturalista
Introducció · El Realisme · El Naturalisme · Els autors
Cap al 1850 es produeix, especialment a França i Anglaterra, una reacció general contra el romanticisme que porta el nom de realisme; el naturalisme en va ser la derivació extrema i més tardana.Encara
que l’època precedent havia produït alguns grans novel·listes, del 1850al 1890 és l’època de la novel·la.
Des de Rússia fins a Amèrica, es produeix un tipus de narració, que és al mateix temps testimoni d'ambients i retrat d'individus.
L’aparició del Realisme coincideix cronològicament amb l’augment de la població urbana per la industrialització, amb l’eclosió del proletariat i, sobretot, amb l’apogeu de la burgesia. L’augment del poder de les classes mitjanes, quehavia començat amb la revolució francesa del 1789, es nota a França
amb els governs de Lluís Felip i Napoleó III, i a Anglaterra amb el de la reina Victòria (1837-1901). Rússia
continuà durant tot el segle XIX amb unes estructures de tipus feudal. Tanmateix, la qualitat de la seua
novel·la realista es justifica per l’obertura dels intel·lectuals russos a les influències occidentals.
L’èpocarealista és una època crítica: a la sensibilitat subjectiva i al poder de la imaginació, oposa una
voluntat de coneixement lúcid. El realisme es defineix sobretot per la voluntat de descobrir i reflectir
una realitat que el romanticisme havia evitat o disfressat. En aquest sentit la consigna del realisme serà
la mateixa de la ciència: veure-hi clar. Des del punt de vista teòric, la literaturarealista recull les doctrines filosòfiques (August Comte), polítiques (Karl Marx) i científiques (Charles Darwin, Mendel, Claude
Bernard) del moment. En aquesta època cientifista i positivista, la novel·la només pot justificar la seua
existència i importància sacrificant la ficció a l’observació.
De tota manera, encara que els novel·listes revelaven l'esperit cientificista i capitalista del seumoment social, a tots els movia un peculiar sentit ètic que radica en una amargor pel viure humà en general, consumit en vana acció dins d'un teixit de passió col·lectiva centrada en la riquesa i el poder: les
arrancades idealistes —el mateix en Dickens que en Dostoievski— serveixen per a evidenciar per contrast el lamentable fons col·lectiu. Aquest sentit ètic és el que fa de la novel·la«realista» expressió i
crítica d'un món social i econòmic: en el món modern, que els diners i la mobilitat social han fet fluid i
borrós, la novel·la vol captar la veritat moral de les vides per darrere de les aparences socials. La dialèctica entre individu i societat, en termes de diners i domini, és la matèria de la novel·la realista del XIX.
Pel que fa a la història, el novel·lista la considera cadavegada més com un domini del coneixement
exacte, i no com una font d’ensomni. Així, el passat que sol tractar és sovint el passat més recent de la
societat a què pertany l’escriptor. El geni ja no consisteix a crear, sinó a veure-hi. La literatura realista,
per tant, té com a objecte la societat contemporània, la seua estructura i els seus problemes. El temps i
l’espai narrats sóncontemporanis a l’època en què viu l’escriptor i els esdeveniments, encara que ficticis, són versemblants.
La reacció contra la subjectivitat romàntica és un tret fonamental del realisme, perquè allò subjectiu
és evanescent, incontrolable i es presta mal a ser observat. Al mateix temps, la voluntat de salvar la
realitat de les deformacions romàntiques porta la literatura cap a una certa concepció de larealitat.
L’idíl·lic, l’emfàtic, el grandiós, el tràgic: tot això es considera un maquillatge, una disfressa per idealització, accentuació o intensificació. D’altra banda, el realisme tendeix al pessimisme en la mesura que el
caràcter descoratjador d’una cosa en sembla garantir la realitat. El realisme es presenta així com una
denúncia dels prejudicis, de les convencions morals i religioses:...