La religió romana

Introducció
La religió romana és una religió politeista, emparentada amb la religió grega antiga. Estudiant la mateixa història de la nació romana, podem apreciar i entendre els seus fonaments: el primer rei, Rómul, es concentra sobre l'art militar i fa de Roma una veritable potència. El segon rei, Numa, ofereix als Romans una nova força: la de lluitar per una bona causa, els déus ...
Elsromans creuen en un cert nombre de potències divines: els déus. La potència dels déus inquieta, de manera que els romans intenten viure en bona harmonia amb ells, reconeixent la seva superioritat, i donant-li culte a través dels ritus. Podríem dir que la religió és un acte la "diplomàtic" amb els déus: es busca la pau dels déus. La finalitat del culte no és ni personal ni del més enllà, sinó que éscol • lectiva i terrestre. Per tant, la religió és el conjunt de les pràctiques rituals cíviques que busquen el benestar de la ciutat.
















Els déus
Els déus es van incorporant a la societat romana a mesura que es desenvolupa la societat i, sobretot, a mesura que sorgeixen els problemes, ja que els déus apareixen quan hi ha algun fet estrany, inexplicable que es volevitar i deixar així en mans de els déus. Un exemple d'això és la crisi del segle V A.C. en què s'entra en una depressió econòmica, una escassetat del gra i una epidèmia. Roma acollirà cultes d'altres civilitzacions i pobles propers per irritar les seves necessitats.
Cada déu estava encarregat d'una funció vital, ja que els romans buscaven sobretot la seva seguretat i benestar confiant-se en laactivitat divina. Els fenòmens climàtics i atmosfèrics s'explicaven i atribuïen també als déus, ja que la pluja o la calor resultaven fenòmens propis dels déus. Així, per exemple, Júpiter Luteci o Júpiter Fulgur. La societat romana era molt pràctica. S'arribava fins i tot a fer un llistat ampli de déus per a activitats de tot tipus, divinitats menors. Les funcions importants són les que estan en mansdels déus. Algunes activitats són molt importants en la vida quotidiana dels romans.
Molts déus també s'atribueixen a espais físics, com ara boscos, fonts, rius, coves, que conformen paratges sobrenaturals i carregats de misteri i divinitats. Així rius com el Tíber són considerats com divins i representats com a tals en la literatura i en l'art.
No només havia déus en l'àmbit familiar iindividual sinó també a nivell de grups i per Estats i ciutats. Cada gremi portava a terme una activitat i aquesta estava subjecta al control diví, ja que es confiava en el déu per el seu avenir i prosperitat. A nivell superior trobem els interessos comuns de la pàtria. Cada ciutat té un déu patró que simbolitza les seves aspiracions i activitats, i del qual es pensa que hi tenia el seu estatge. Cada und'ells protegia la seva ciutat. El líder romà era Júpiter Òptim Màxim, el temple dominava el cor de la ciutat i era considerat com el déu que assegurava els èxits i donava força a totes les seves empreses.
La religió romana s'ocupava de l'èxit i no de les desgràcies. La felicitat era la meta en la vida i aquesta depenia del resultat favorable de totes les activitats quotidianes, en el comerç, lavida privada, els negocis. Totes aquestes activitats no es podien controlar científicament, de manera que el seu èxit no es podia garantir i així s'atribueixi a la força divina. Els déus actuen sobre forces de la naturalesa que l'home no pot controlar, de manera que el que pot fer és desitjar el millor i guanyar-se el favor dels déus.
No són autors del canvi de caràcter en les persones, ja que elsromans consideraven que una persona naixia amb un caràcter determinat així per a tota la vida. Hi havia una inclinació natural, un caràcter (suus ingenium), que no es podia modificar. En qualsevol cas la religió era un instrument que podia fer més febles als humans, però no podia transformar el seu caràcter en una nova forma de ser.
La religió romana no mira la moral de l'home, si és bo o...