Les figures retòriques

Les figures retòriques
Són tècniques mitjançant les quals traspassam el sentit habitual d’una paraula o d’un grup de paraules amb la intenció de crear bellesa o cridar l’atenció del públic. Les figures retòriques poden ser de tres tipus: morfosintàctiques (alteram l’estructura de l’oració), fòniques (actuam sobre els sons) o lèxico-semàntiques (actuam sobre el significat de les paraules).Figures retòriques morfosintàctiques
1. Anàfora: repetició del mateix mot o grup de mots al començament de dues o més oracions, o dos o més versos
Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l’hom orat,
puix que d’ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l’home infernal
e fan lo sant celestial.
(Anselm Turmeda)

2.Asíndeton: omissió de conjuncions decoordinació per tal d’accelerar el ritme de l’enunciat.
Indecisa, rara, nova
ara comença la rosa (Bartomeu Rosselló-Pòrcel).
Aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria (Salvador Espriu).
3.Polisíndeton: repetició de conjuncions per donar més força a l’expressió.
La gran ciutat que talla i ascla i serra,
i abat les fites en el món poruc (Salvador Espriu).

4.Encavallcament: rupturaentre el paral·lelisme sintàctic i el mètric. Es produeix quan la unitat sintàctica soprepassa el vers.
A la vora de la mar. Tenia
una casa, el meu somni (Salvador Espriu).
5.Hipèrbaton: alteració de l’ordre gramatical dels elements d’un enunciat.
L’enramellada Flora,
Per cobrir de les illes la nuesa,
Nova catifa de verdor ha estesa (Jacint Verdaguer).
I amb hàbils mots la passiónaixent
del meu estil pogués fer presonera (J. V. Foix).

És l’amo un homenàs de bona planta (Josep Maria de Sagarra).

6.Epítet: és l’adjectiu que expressa una qualitat inherent al substantiu. La seva funció és bàsicament expressiva.
La veig en fosca nit i en lluna clara (Tomàs Aguiló).
On va aquella vela blanca
perduda en l’abisme blau (Miquel Costa i Llobera).
7.Enumeració: desenvolupamentd’una frase multiplicant els atributs d’un nom, els complements, els sintagmes o els verbs.
Però cal fixar primerament la volta, que serà pel carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-laFleca, el carrer de l’Església i la placeta (Salvador Espriu).
8. Paral·lelisme: repetició d’una mateixa estructura sintàctica.
Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
Més poderós que el roure,més vell que el taronger (Miquel Costa i Llobera)
9.Quiasme: disposició creuada dels elements.
Coronada d’espais, de llum cenyida (Participi + SP/ SP + Participi).
Fan dolça la terra i el cel més ardent (SAdj + SN/ SN + SAdj).

Figures retòriques fòniques
10.Al·literació: repetició, en un vers o en una oració, d’un so o una síl·laba en dos o més mots a curts intervals, per aconseguir unefecte de musicalitat o bé donar suport al contingut semàntic. El resultat pot ser eufònic (so agradable) o cacofònic (so desagradable):
Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat (Popular).
Brandant lànguidament la llarga cua (Joan Maragall).
Quin fum fa? Fa un fum fi (Popular)
Com feix de canyes cruixen trinxades ses arrels (J. Verdaguer).
La lluna regna damunt les ones/ les onescallen, reposa tot (Costa i Llobera)
11.Onomatopeia: recurs que té com a objectiu imitar sons reals.
Via a infern: xof, en les calderes (Sant Vicent Ferrer).

12.Homofonia: identitat fònica però significat diferent.
No cap en cap cap el que cap dins aquest cap.
13. Paronomàsia: joc de paraules que empra els parònims, és a dir, mots semblants en la forma però diferents en el sentit.
La llum delllamp (Salvador Espriu).
Casat i caçat (Popular).
Privats de son i sou (Salvador Espriu).
Balla damunt la palla (J.V. Foix).
I un poc de sol/ i un poc de sal. I un poc de cel (Pere Quart).
Figures retòriques lèxico-semàntiques
14. Anadiplosi: repetició d’una o diverses paraules al final d’un vers i al començament del següent.
O dures fletxes de mon fat rompudes,
rompudes per ferir més...