Leyes

Suplement núm. 21

Dilluns 2 desembre 2002

3057

22188 LLEI 41/2002, de 14 de novembre, bàsica
reguladora de l’autonomia del pacient i de drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica. («BOE» 274, de 15-11-2002.)
JUAN CARLOS I
REI D’ESPANYA

A tots els qui vegeu i entengueu aquesta Llei. Sapigueu: Que les Corts Generals han aprovat la Llei següent i jo lasanciono. EXPOSICIÓ DE MOTIUS La importància que tenen els drets dels pacients com a eix bàsic de les relacions clinicoassistencials es posa de manifest en constatar l’interès que han demostrat per aquests drets gairebé totes les organitzacions internacionals amb competència en la matèria. Ja des del final de la Segona Guerra Mundial, organitzacions com ara les Nacions Unides, la UNESCO o l’OrganitzacióMundial de la Salut o, més recentment, la Unió Europea o el Consell d’Europa, entre moltes altres, han impulsat declaracions o, en algun cas, han promulgat normes jurídiques sobre aspectes genèrics o específics relacionats amb aquesta qüestió. En aquest sentit, és necessari esmentar la transcendència de la Declaració universal de drets humans, de l’any 1948, que ha estat el punt de referènciaobligat per a tots els textos constitucionals promulgats posteriorment o, en l’àmbit més estrictament sanitari, la Declaració sobre la promoció dels drets dels pacients a Europa, promoguda l’any 1994 per l’Oficina Regional per a Europa de l’Organització Mundial de la Salut, a part de múltiples declaracions internacionals d’abast i influència més o menys àmplia que s’han referit a aquestes qüestions.Últimament, cal subratllar la rellevància especial del Conveni del Consell d’Europa per a la protecció dels drets humans i la dignitat de l’ésser humà respecte de les aplicacions de la biologia i la medicina (Conveni sobre els drets de l’home i la biomedicina), subscrit el dia 4 d’abril de 1997, el qual ha entrat en vigor al Regne d’Espanya l’1 de gener de 2000. Aquest Conveni és una iniciativacapital: en efecte, a diferència de les diverses declaracions internacionals que l’han precedit, és el primer instrument internacional amb caràcter jurídic vinculant per als països que el subscriuen. L’especial vàlua resideix en el fet que estableix un marc comú per a la protecció dels drets humans i la dignitat humana en l’aplicació de la biologia i la medecina. El Conveni tracta explícitament, ambdeteniment i extensió, sobre la necessitat de reconèixer els drets dels pacients, entre els quals ressalten el dret a la informació, el consentiment informat i la intimitat de la informació relativa a la salut de les persones, i persegueix l’abast d’una harmonització de les legislacions dels diversos països en aquestes matèries; en aquest sentit, és absolutament convenient tenir en compte el Convenien el moment d’abordar el repte de regular qüestions tan importants. Tanmateix, cal dir que la regulació del dret a la protecció de la salut, que recull l’article 43 de la Constitució de 1978, des del punt de vista de les qüestions més estretament vinculades a la condició de subjectes de drets de les persones usuàries dels serveis sanitaris, és a dir, la plasmació dels drets relatius a lainformació clínica i l’autonomia individual dels pacients pel que fa a la salut, ha estat objecte d’una regulació bàsica en l’àmbit de l’Estat, a través de la Llei 14/1986, de 25 d’abril, general de sanitat.

D’una altra banda, aquesta Llei, malgrat el fet que fixa bàsicament l’atenció en l’establiment i l’ordenació del sistema sanitari des d’un punt de vista organitzatiu, dedica diverses previsions aaquesta qüestió, entre les quals destaca la voluntat d’humanització dels serveis sanitaris. Així manté el màxim respecte a la dignitat de la persona i a la llibertat individual, d’una banda, i, de l’altra, declara que l’organització sanitària ha de permetre garantir la salut com a dret inalienable de la població mitjançant l’estructura del Sistema Nacional de Salut, que s’ha d’assegurar en...