Literatura

570).
58
Pla, segons la fama, ha estat sempre un gran defensor del plagi, i fins i tot —si hem de creure alguns
dels seus crítics i determinades semiconfessions d’ell mateix— un gran practicant del plagi. No n’hi
ha per tant, és clar: Pla, més que plagiar, ha enyorat la possibilitat de plagiar; més que defensar el
plagi, s’ha burlat de la pretensió «originalista» que caracteritza l’activitatliterària i artística de la
nostra època. De tota manera, frases com les citades exposen idees molt assenyades sobre el
problema. Idees que, no cal dir-ho, han escandalitzat discretament aquelles honorables persones que
s’inscriuen en el ram de la ploma amb il·lusions sacerdotals. És ben comprensible que l’escriptor
empordanès reaccioni així davant la qüestió del plagi: en la seva concepcióde la literatura, exempta
de manies transcendents, l’escrúpol de copiar no passa de ser una histèrica «collonada». Dues raons,
potser, constitueixen el fons de la justificació que Pla dóna al plagi: una, històrica —«els antics no
feren altra cosa sinó plagiar-se mútuament sense treva»—; l’altra, empírica —que cal aprofitar el
que d’aprofitable tingui l’esforç aliè, ja que «entre tots ho femtot». D’altra banda, entre bastidors, la
veu fatigada de l’Eclesiasta no para de recordar-nos que no hi ha res nou sota el sol...
Tanmateix, el text reportat al principi d’aquesta nota té un dring insinuant, que hauríem de
prendre en compte. El plagiari, diu Pla, és un escriptor que [136] «trenca les lleis de la cavalleria
comercial». ¿No serà això, en realitat, una de les causes més vives de larepugnància al plagi que
predomina en les literatures modernes? No l’única, evidentment. Factors i circumstàncies intrínsecs
a l’evolució cultural contemporània vindrien a coincidir-hi. L’accentuació progressiva de
l’individualisme, que Europa contempla a partir del Renaixement, ha afectat profundament la moral
professional de l’home de lletres. Sempre, sens dubte, l’obra literària ha estat oha tendit a ser
«creació personal», treball irreductiblement expressiu de l’home que el fa. Però també no sempre
això s’ha manifestat o ha tendit a manifestar-se de la mateixa manera ni amb idèntica intensitat.
L’ofici d’escriure ha tingut, al llarg de la història, molt diverses i divergents implicacions socials, i
resulta d’un anacronisme notori suposar que l’actitud «literària» d’Horaci eraigual a la d’un Víctor
Hugo, la d’un Kafka similar a la d’un goliard o un trobador, la d’un piadós hagiògraf medieval
comparable a la d’un Rimbaud. En contrast amb els hàbits intel·lectuals de l’Edat Mitjana, el
Renaixement —parlo en general, és clar— introdueix un sentit nou de valoració de la personalitat,
que s’aguditza en el cas de l’escriptor laic. El poeta, el narrador, el filòsof, ja noes limiten a fer
«una» obra —que sovint podia circular com anònima, vàlida per ella mateixa—, sinó que aspiren a
fer la «seva» obra: una obra que porti l’empremta singularíssima del seu autor, inconfusible amb
qualsevol obra de qualsevol altre autor. L’aspiració a l’«originalitat» s’accentuarà amb el temps: el
Romanticisme subjectivista, primer, l’etapa fin-de-siècle, després, l’eufòriaanàrquica dels «ismes»,
finalment, marquen successives embranzides en aquella direcció. El procés de l’individualisme en el
camp de la cultura ha de relacionar-se necessàriament amb un procés paral·lel que es consuma en
l’ordre de les realitats econòmiques —socioeconòmiques— [137] del nostre món. La trajectòria
seguida per la burgesia en els darrers sis-cents anys prou que ho il·lustra.L’individualisme
econòmic, que constitueix la força renovadora d’aquesta classe en el seu període ascendent, havia
de traduir-se en un «altre» individualisme, artístic, literari, filosòfic, i així fou. En una primera
etapa, des d’Erasme a Voltaire, des de Montaigne o Descartes a Diderot, la ideologia burgesa mena
un generós combat alliberador, preparatori del 1789. Del Romanticisme fins avui, en el món...