LOGOPÈDIA

El nen petit, al voltant dels 2-3 anys pot tenir una parla no fluida, que es
caracteritza per freqüents vacil·lacions i titubeig, i que s’extingirà sense necessitat
d’intervenció terapèutica.
Froeschels admet que, el 80% dels nens a l’edat de 2 a 4 anys, presenten
una forma de parlar altament precipitada, amb moltes repeticions de paraules i
síl·labes que denomina “tartamudesa deldesenvolupament”, però tant sols en el
1,8% d’aquests nens es fixaran els símptomes.
Dickson, 1969, senyala una proporció de 9 remissions espontànies per cada
cas de persistència dels símptomes.
Quarrington menciona el 80% de la remissió de la tartamudesa del
desenvolupament .
Sheehan, 1970, senyala que, d’acord amb les estadístiques, la majoria de
persones amb tartamudesa, presentaven símptomesentre els 3 i 5 anys.
Determinar amb exactitud el punt inicial de la tartamudesa (Berry 1938,
Johnson 1959, Morley 1957, Mc Dearmont 1968) resulta difícil, car la majoria de
les dades procedeixen de l’entrevista i poden estar subjecte a errors (la majoria de
les entrevistes es fan als pares i/o persones que hi tenen cura). Quasi ningú
manifesta que l’aparició de la tartamudesa coincideix ambl’emissió de les primeres
paraules.
Johnson 1956. va comprovar que entre l’emissió de les primeres paraules i
l’aparició dels primers símptomes, hi ha un interval de 6 mesos, sent el més
freqüent, un interval de 13 mesos, coincidint en l’adquisició de la capacitat per
emetre oracions senceres.
Això porta a plantejar-nos: què hem de fer quan detectem que un nen té una
parla no- fluïda? Hemd’esperar a que redimeixi espontàniament?
Fins fa uns quinze anys, es pensava que el més adequat era esperar. En
aquell moment no es coneixien les diferencies entre els símptomes de no-fluïdesa i
els de la tartamudesa, no hi havia estudis sobre la fluïdesa, ni sobre com es manté i

1

que la fa perdre, tampoc hi havien anàlisis objectius sobre la disfluència, i es
pensava que, si els paresparlaven al nen de la seva dificultat, i aquest es feia
conscient del que li passava, es fixaria el símptoma en el nen. Actualment s’ha vist
que això no és així si més no, que aquesta actitud subestima les capacitats del nen.
W. Perkins 1992, sosté que la tartamudesa es desenvolupa a partir de les
disfluències evolutives, i és precisament aquesta circumstància el que fa possible la
seva prevenció.B.B. de Touzet, afirma que és possible evitar la cronicitat de la tartamudesa
en el 80% del casos si es pot actuar entre els 2 i 6 anys, és a dir, abans de que el
nen acabi el desenvolupament del llenguatge. La tartamudesa, generalment,
evoluciona a partir del errors de la parla de la no fluïdesa evolutiva cap a les
dificultats típiques de la tartamudesa. Pot aparèixer de forma brusca isevera.
Dos terços dels nens que presenten alteracions de la fluïdesa, remetran
espontàniament, es a dir, sense necessitat de tractament, però a l’hora de fer
l’avaluació hem de saber si ens trobem davant d’un cas d’un nen amb una nofluència normal o amb risc de tartamudejar a fi de determinar el nostre nivell i tipus
d’actuació; per això és imprescindible analitzar el tipus d’interacció de lafamília,
l’equilibri entre les capacitats del nen i les exigències d’ordre afectiu, intel·lectual,
lingüístic i motor de la parla de l’entorn del nen.
Segons varis autors, quan els pares afirmen que el seu fill tartamudeja, el
temps de prevenció ja ha passat.
Per a H Gregory, 1991, la prevenció primària es aquella intervenció que es
realitza amb el pares, on se’ls hi posa en coneixement laimportància que tenen els
factors del medi que envolta al nen. S’ha d’intervenir en el moment que el nen se
sent incòmode parlant, i amb famílies que tenen antecedents de tartamudesa, retard
en l’aparició del llenguatge, dificultats de llenguatge i tensió en la comunicació.
Per a altres autors, la tartamudesa és el resultat de la interacció entre el grau
de disfluència del nen, el grau de...