Oposiciones PT


TEMA 1
L'evolució de l'educació especial a Europa en les últimes dècades: de la institucionalització i del model clínic a la normalització de serveis i al model pedagògic.

De manera sintètica, les formes en què la societat ha assumit –o no- el fenomen de la discapacitat poden distingir-se tres models:
1.1. Un primer, que es podria denominar de prescindència, en el qual es considera –oconsiderava- que les causes que donen origen a la discapacitat tenen un motiu religiós o “del mes allà”, i en el qual les persones amb deficiències són assumides com a innecessàries.
Dins d'aquest model poden distingir-se dos submodels:
a) El submodel eugenèsic. Podria ser situat en l'antiguitat clàssica - tant la societat grega com la romana, basant-se en motius religiosos i polítics, consideraveninconvenient el desenvolupament i creixement de nens amb deficiències-. A causa que les persones amb discapacitat eren considerades innecessàries per diverses raons –i fins i tot una càrrega que havia de ser arrossegada pels pares o la societat-, la solució enfront d'aquest problema es buscava principalment a través de l'aplicació de polítiques eugenèsiques.

b) El submodel de marginació. Potser el tractament impartit a les persones amb deficiències en l'edat mitjana, on les persones amb discapacitat es trobaven inserides dins del grup dels pobres i els marginats, i signades per una destinació marcada essencialment per l'exclusió i tractades com a objecte de caritat i subjectes d'assistència.
1.2. El segon model és el denominat mèdic o rehabilitador.
Des de la seva filosofia ja noes considera que les causes que originen la discapacitat siguin religioses, sinó que s'assumeix que són científiques. Així mateix, les persones amb discapacitat deixen de ser considerades inútils o innecessàries, però sempre en la mesura en què siguin rehabilitades. És per això que la fi primordial que es persegueix des d'aquest model és normalitzar a les persones amb deficiències per integrar-lesen la societat, encara que aquesta “normalització” impliqui forjar a la desaparició o el ocultament de la diferència que representa la discapacitat.
Els primers símptomes del model rehabilitador daten dels inicis del Món Modern. No obstant això, la consolidació del model mateix, pot ser situada en els inicis del Segle XX, en finalitzar la Primera Guerra Mundial. Les causes que van donar origen ala seva plasmació podrien ser resumides molt breument: la guerra i els accidents laborals.
En finalitzar la Primera Guerra Mundial, un nombre alarmant d'homes van quedar ferits per a tota la vida. Aquestes persones van ser denominades mutilats de guerra sobre la base –i a fi de distingir-les- d'aquelles discapacitades per accidents laborals. El mutilat era una persona a qui li faltava algunacosa, ja fos un òrgan, un sentit o una funció. D'aquesta manera, la primera imatge presentada per aquest canvi en la terminologia va ser la de dany, la de perjudici. La sensació era que la guerra s'havia portat alguna cosa que s'havia de reemplaçar. Va ser així com en aquest moment la discapacitat va començar a ser relacionada amb els ferits de guerra –els ferits de guerra van prendre el lloc de lespersones amb discapacitat- i aquesta va començar a ser vesteixi com una insuficiència, una deficiència a ser eradicada.
En el plànol legislatiu, això va significar en un primer moment la implementació de polítiques destinades a garantir serveis socials per als veterans de guerra amb discapacitat, que reflectien d'alguna manera la creença sobre l'existència d'una obligació per part de la societat,de compensar a aquestes persones mitjançant pensions d'invalidesa, beneficis de rehabilitació i quotes laborals. No obstant això, per la dècada dels anys seixanta aquestes mesures van ser esteses a totes les persones amb discapacitat, deixant-se de costat la causa de les deficiències. La meta va passar a ser llavors rehabilitar a les persones amb discapacitat amb independència de l'origen de les...