Plató (1)

PLATÓ D’ATENES (1)
PLATÓ
L’home
(427-347 a. C.), de família noble, descendent de Soló (legislador d’Atenes), se sent cridat a la política en la seva joventut. Coneix els presocràtics a través dels sofistes. Va ser deixeble de Sòcrates, i en morir aquest (399 a. C.), Plató és acusat de delinquir contra l’Estat, i se’n va a Mègara, i més endavant a Egipte, Cirene, Magna Grècia i Sicília.Aquests viatges el van posar en contacte amb escoles de pensament.
Retornat a Atenes, va fundar l’Acadèmia el 387 a. C., convençut que una veritable educació era l’únic remei al fals pensament sofista.
La seva vida es resum en la direcció de l’Acadèmia, la composició de diàlegs i l’ensenyança, amb l’excepció dels seus viatges a Sicília. A les seves cartes, especialment a la VII, narra les sevesrelacions amb el governant siracusà i el fracàs en atreure’l a la filosofia.
Mor als 80 anys d’edat, deixant inacabat el diàleg sobre les lleis.
L’escriptor
Destacat per l’elegància i la penetració psicològica. És l’únic autor de qui tenim l’obra completa, però no el podem identificar amb cap dels seus diàlegs, la que ell nega explícitament que la seva filosofia es trobi en els seus escrits. Lafilosofia de Plató no es fàcil d’objectivar, al diàleg Parmènides, sosté la doctrina “platònica” de les idees: aquestes són el veritable ser i a la vegada son múltiples.
3 etapes:
Primera etapa: de joventut, marcadament socràtica; en ella, la mort de Sòcrates és recent i viva en el record (Apologia de Sòcrates).
Segona etapa: fundació de l’Acadèmia (República).
Tercera etapa: hi ha unaaccentuació del pitagorisme, la reafirmació de les idees i l’interès pel cosmos (Timeu), així com una versió més moderada de les tesis socials i polítiques (Lleisinacabat).
EL CONEIXEMENT
El punt de partida de Plató
El seu pensament busca una base sòlida. Se sent obligat a investigar quin és el veritable ser, sols després és pregunta pel món, pel lloc que li toca a l’home, i per la moral.
Platópartia d’un interès polític al qual acabaria tornant. En fi, l’aspiració platònica s’alça a l’etern: l’home desitja conèixer la veritat, perquè anhela la vida eterna. La veritat és eterna, immutable, i les veritats eternes duen al Bé. Al punt de partida, Plató troba distinció entre els sentits i la intel·ligència.
El coneixement i l’existència de les idees
Plató havia escoltat les lliçons deCràtil, que accentuava el mobilisme: no podem banyar-nos ni una vegada al mateix riu; perquè tot és canviant, tot passa. D’aquí l’escepticisme: si afirmo que la cosa “és tal”, quan l’afirmació surt dels meus llavis la cosa ja ha canviat. Si fos així, no podríem afirmar res. Les coses, pel fet de ser canviants, no són el mateix, no resten iguals a si mateixes, són i no són, no son intel·ligibles, ja queels sentits són incapaços de captar el ser.
Però Plató observa que existeix la ciència, un coneixement cert de coses que “sempre són”, idèntiques a si mateixes, formulades en definicions de la geometria i de la moral.
Els sentits no poden donar el veritable ser; però l’home coneix el veritable ser arrel de la separació del món en 2: món intel·ligible i món sensible. Les idees són perfectes, iles coses mudables, imperfectes, són sensibles.
El dualisme platònic
Aquells “intel·ligibles” són les idees, que han d’existir, però apart del món sensible. Tenim així un doble món: el sensible (on estem pel cos i pels sentits) i l’intel·ligible (on tornem pel coneixement) dualisme.
Les coses són compostes, però Plató diu que no tenen ni unitat ni veritat: hi ha una descompensació a favor del’etern, immaterial i intel·ligible. La veritat i el ser són en la idea i se “salta” de l’intel·ligible a l’immaterial, parlant d’un triple dualisme:
Dualisme gnoseològic: són totalment diferents el coneixement sensible i el coneixement intel·lectual.
Dualisme metafísic: hi ha aquest món material i sensible, i un altre món immaterial, intel·ligible. La veritat es troba en la idea.
Dualisme...