Plató


1. PLATÓ (428-347 a.c.) : aparença i realitat

Atenenc, aristòcrata de naixement i deixeble de Sòcrates, el jove Plató s’exilià d’Atenes desprès la mort d’aquell. Viatjà per Orient i Egipte, fins que s’instal·là en les escoles pitagòriques del sud d’Itàlia. De retorn a Atenes fundà la seva ACADÈMIA, gran centre d’ensenyament filosòfic i científic, una referència del saber que perduràdurant vuit segles. De la seva obra només conservem una trentena de llibres, escrits tots en forma de diàleg.

1.1. El mite de la caverna

La millor forma d’aproximar-vos al platonisme és començar per llegir el Mite de la Caverna. Heus aquí un text filosòfic llegendari, escrit fa 2.400 anys. Es tracta d’una elaborada al·legoria que condensa diferents aspectes de la filosofia de l’autor,especialment qüestions epistemològiques (què és el coneixement) i ontològiques (què és la realitat). També hi podem extraure reflexions antropològiques, polítiques, ètiques i fins i tot religioses. Aquest mite ha estat qualificat d’enginyós, inspirat, genial ... i una llarga llista de qualificatius elogiosos. Però jo us remarcaria un altre adjectiu : la història que narra el mite és ... inquietant.En efecte, el conte ja el conegueu. Recordeu : unes persones viuen presoneres en una caverna des de la seva infància, lligats i immobilitzats de tal manera que només poden veure el fons de la cova. Per darrere d’ells hi ha un foc, i entre els presoners i el foc passen uns viatgers que porten objectes (titelles), l’ombra dels quals es projecta en la paret de la caverna. En aquesta situació elspresoners viuen una existència patètica, doncs creuen que la única realitat que existeix són les ombres que veuen. Tot i l’estranya situació d’aquests captius, Plató (per boca de Sòcrates) adverteix de bon començament : els presoners són com nosaltres! Què vol dir amb aquesta invocació?

Ben pensat, resulta que nosaltres no som molt diferents d’aquests presos, que es troben en una situacióvertaderament miserable. Doncs què coneixem de la realitat, sinó allò que es manifesta fragmentàriament als nostres sentits? Psicològicament estem determinats fermament a creure només en allò que veiem i toquem, per molt incomplet i subjectiu que sigui, i a establir després opinions, consideracions i prediccions sobre allò observat, sobre el conjunt dels reflexos perceptius que conformen el nostre “mónde les aparences”.
D’afegit (i això és encara més preocupant), també estem determinats a crear una pròpia imatge de nosaltres mateixos a partir de reflexos, en aquest cas a partir de l’opinió dels demés, de la que som com esclaus (i no som conscients fins a quin punt). A tot aquest embolic de suggestions i convencions l’anomenem desprès “el nostre coneixement”, i ens sentim més o menysconfortats amb aquesta “saviesa pràctica”. Res real hi ha en aquest món nostre ple “d’ombres” mòbils, cap veritat hi podem assolir, gens d’autèntica comunicació hi podem desplegar. Llavors ... tenia raó el senyor Gòrgies? ...

1.2. El dualisme epistemològic : opinió vs Ciència

Però les qüestions són doncs aquestes : hi ha quelcom més a banda del que podem veure? ... és possible una altra forma deconèixer? Ser platònic significa en primer lloc pensar que existeix la possibilitat d’un coneixement que no és accessible als sentits. Per mitjà dels sentits només tenim accés a efectes (manifestacions), però no a les seves causes (models, essències). Per conèixer en un plànol superior cal alliberar-nos de les nostres opinions i transcendir els nostres sentits, als que estem lligats com si fossin“cadenes”. Però tenim altra capacitat o facultat de coneixement, a més dels sentits? I tant que sí, contesta Plató : tal és el  (noûs : la nostra intel·ligència, l’intel·lecte, l’enteniment o raó); es tracta del pensament abstracte o comprensió intel·lectual, que tots en posseïm (per exemple, per resoldre els vostres estimats problemes de matemàtiques ☠). Per tant, ser platònic significa,...