Projecte Comparatiu

Els afers polítics que succeeixen al llarg de la història d’un país marquen i influencien la vida de llurs ciutadans, les ideologies, la cultura i en conseqüència el tarannà de tota la societat. A més a més d’aquests factors, hi ha, també, molts altres aspectes a tenir en compte per poder tenir una visió clara i objectiva de la història. És per això que cal fer menció dels fets que esprotagonitzaren durant la cruenta dictadura de Francisco Franco (1939-1975). Foren molts anys en què allò que predominava en el dia a dia d’una societat era la prohibició, la persecució, la repressió i el càstig vers la llengua i cultura catalanes: un clar intent de genocidi cultural.
Després de la sagnant i cruel Guerra Civil espanyola (1936-1939), la qual deixà un llarg llistat de noms de personesmortes, unes persones que lluitaven per uns ideals ferms, i després d’intents fallits de cops d’estat, Francisco Franco Bahamonde s’autoproclama Cap d’Estat. A partir d’aquests moments comença una duríssima repressió que dura fins el final dels seus dies. Aquesta repressió sempre tendria un component afegit d’anticatalanisme, de persecució de símbols culturals i polítics que identifiquen la catalanitat.De fet, s’aspirava a eliminar de la memòria els efectes polítics i socials de l’experiència republicana. Una experiència que seria culpabilitzada i criminalitzada. I en algun cas, fins i tot, assimilada al pecat o a una malaltia.
A més a més de que hi hagi constància dels fets succeïts durant la dictadura de Franco als llibres d’història, a la premsa i a la memòria també s’hi deixà especialconstància en la literatura. Podem dir que en la literatura, en la música i en l’art en general els autors trobaren un canal alliberador, un camí de llibertat i esperança, en què podien ser la veu del poble, on concretament els escriptors o cantants es podien expressar i ser la veu d’aquell silenci; una forma d’expressió; un canal alliberador de tota aquella repressió, tot i que això els posés enperill i els fes tocar encara de més a prop aquella cruenta repressió.
Així doncs, els tres textos que succeeixen si bé formalment o estilísticament són diferents, alhora són testimonis del passat, crítica d’aquell present ferotge.
La meitat de l’ànima de Carme Riera.
Diguem no, cançó de Raimon.
Final!, poema de Joan Brossa.
La novel·la de Carme Riera (1948) és una obra de caràcterautobiogràfic en què se’ns hi conta la història d’una al·lota que, a través d’uns quants papers lliurats per un desconegut, fa una recerca sobre el seu passat i orígens. La lectura d’aquests documents trasbalsa la protagonista i li creen un caramull d’interrogants que fan trontollar la memòria del seu passat familiar i de la identitat dels seus pares. La història transcorre en temps de la dictadura franquistai se’ns hi retrata poc més o menys el tarannà d’una societat que va viure en uns moments històrics obscurs i amb por. Les pistes condueixen a la protagonista fins als exiliats republicans a França, cosa que la fa reflexionar respecte dels seus pares: no aconsegueix esbrinar a quin bàndol pertanyien tot i seguir una sèrie de pistes que no la condueixen enlloc, no sap quina era la postura dels seuspares en aquests durs anys de canvis, secrets, silenci i por.
En la lectura d’aquesta novel·la s’hi veu dibuixada la història representada amb dos bàndols: els dels bons i els dels dolents. Es tracta d’un tema recurrent en la literatura i més concretament en la literatura catalana, en què molts d’autors l’han fet palès en les seves novel·les. Només per citar-ne alguns exemples ens trobam amb lanovel·la Incerta Glòria, de Joan Sales o El vel de Maia de Marià Manent. Fins i tot en l’actualitat continua essent objecte en la creació d’alguns autors com ara Miquel López Crespí amb la novel·la Núria i glòria dels vençuts o Jaume Cabré amb Les veus del Pamano.
Amb La meitat de l’ànima, Carme Riera col·labora, si més no, amb la recuperació de la memòria històrica. Reflecteix en la novel·la...