Psicología adultos

PSICOPATOLOGIA D’ADULTS
PAC 1

Adrià Alonso Calvo



1.

1.1

En primer lloc, em de saber que el concepte d’anormalitat no es pot abordar des d’una dimensió únicament. Per poder arribar a una definició aproximada del que és anormal o psicopatològic necessitem una serie de criteris que, en conjunt, comprenguin tots els aspectes del binomi normalitat-anormalitat.

Veiem que elprotagonista d’aquest cas és un noi molt introvertit, que plora constantment i a part de no fe res, quasi mai surt de casa. A partir d’aquí, podríem dir que aquestes característiques no són freqüents entre la població i per tant, consideraríem a D.C. anormal segons el supòsit de freqüència del criteri estadístic. Però aquestes característiques també poden fer referència al segon supòsit del criteriestadístic, la continuïtat. Trobem que mostra una exacerbació per defecte d’un tret o característica present en tota la població, el fet de ser sociable. És a dir, una persona sigui poc sociable, però el punt que arriba D.C. ho consideraríem un fet estrany, patològic.

A diferència d’aquest criteri, no podríem assegurar que D.C. fos anormal a través dels criteris clínics, ja que es necessitariauna avaluació clínica per determinar-ho. Els criteris clínics defineixen la conducta anormal a partir de la presència de símptomes, però les definicions dels diferents trastorns han d’estar consensuades per la comunitat científica. En aquest cas, no podem saber amb exactitud si els possibles símptomes que pugui presentar estiguin establerts en la psicopatologia i per tant, no ens ajudaria adeterminar si és anormal o no.

En canvi, els criteris socials o interpersonals sí que ens servirien per saber si D.C. mostra anormalitat. Tenint la societat actual com a pla de referència, no podríem considerar la seva conducta com “normal” a causa de la seva inadaptació del medi. El fet de no tindre amics, no sortir de casa o no fer res, no són comportaments apropiats per poder desenvolupar-se ensocietat i per tant, diríem que presenta una anormalitat.

Si utilitzéssim, tot i no tindre molta fonamentació científica, els criteris subjectius o infrapsíquics, no acabaríem de determinar si en D.C. presenta anormalitat. Per una part, sí que podríem pensar que sí que en mostra, ja que un dels criteris subjectius diu que l’anormalitat es defineix segons la presència de sentiments de patiment,incomoditat o malestar personals que es tradueixen en manifestacions verbals i de comportament. Però per un altre, no ho faria, ja que l’altre criteri sustenta que la conducta anormal és aquella que provoca que la persona demani la intervenció d’un professional perquè l’intervingui. Però veiem que ell, manifesta verbalment el patiment i malestar, però no vol ajuda d’un psicòleg. Així, doncs, aquestscriteris no ens acabarien de concretar si en D.C. és anormal o no.

Per últim, ens centrarem en els criteris biològics per poder-ho determinar. Cal destacar que la gènesi de les manifestacions psicopatològiques engloba factors biològics, psicològics i socials. A partir d’aquí, direm que el fet de no ser gens sociable és una disfunció de l’estructura o del procés biològic i per tant, podríemconsiderar-ho un trastorn psicopatològic.


1.2

Dos dels models teòrics que podrien explicar l’etiologia d’aquest cas serien el conductual i el psicodinàmic. El primer enfocament basa la seva explicació entorn a una conducta desequilibrada apresa, concretament a hàbits desadaptatius condicionats a estímuls determinats. Al principi del cas veiem que l’actitud dels seus pares van tindre molt aveure amb el fet que ell cada cop es tanqués més en si mateix. Aquesta experiència s’establirà com a punt de partida pel que després acabarà sent una anormalitat. El segon, també comparteix la idea que normal i anormal s’aprenen de les mateixes lleis d’aprenentatge i estan configurades per la nostra experiència anterior. Aquest model afirma que la conducta és determinada per forces internes i...