Psicomotricidad

1. Anàlisi dels trets fonamentals de la psicomotricitat

1.1. La psicomotricitat

És una àrea de coneixement que s’ocupa de l’estudi i la comprensió dels fenòmens relacionats amb el moviment corporal i el seu desenvolupament, però la psicomotricitat és, fonamentalment, una forma d’abordar l’educació que pretén desenvolupar les capacitats de l’individu (intel•ligència, comunicació,afectivitat, sociabilitat, aprenentatge, etc.) a partir del moviment i l’acció.

1.2. Les actituds i el sistema d’acció de l’educador/a en les situacions d’ensenyament i aprenentatge
El mestre de psicomotricitat ha d'entendre l'educació com a un procés per al desenvolupament de les capacitats de la persona. En aquest cas el mestre no serà el model a imitar per el nen, sinó que serà el mitjà que posaràel nen en situacions per a promoure el seu propi desenvolupament i construcció d'un mateix.
Perquè tingui lloc un canvi en l'educació, la major part de l'èxit depèn de l'actitud que prengui l'adult encarregat de conviure amb els nens; per això, i com també s'ha apuntat abans, aquesta actitud ha d'ésser de col•laboració, mai d'imposició. Això pren un relleu especial quan se fa referència al'educació del cos. El suport principal de tots els coneixements és l'afecte, i el coneixement corporal no n'és, ni de bon tros, una excepció. Si demanem al nen que col•labori, que participi, els educadors, han de fer el mateix.
Encara que en les circumstancies actuals de la major part de les escoles és molt difícil aconseguir despullar els nens, hem d'arribar a fer-ho o, almenys deixar-los amb lamínima roba possible, L'educador, pel que ara s'ha de dit, no es pot quedar amb la mateixa roba amb que anirà al carrer, perquè això contrastaria amb el canvi que es demana al nen. El fet que l'adult es canviï amb els nens és ja un apropament a ells que no marca diferències entre ell/a i els nens i possibilita que, a poc a poc, el propi cos esdevingui un mitjà d'expressió i no un tabú.
Alguns aspectesde com iniciar el treball del cos amb els nens: evitem donar exercicis concrets perquè cada educador pugui crear aquells que vagin millor a les circumstàncies, partint del pressupòsit de la realitat en què es troba.
Treballar totes les possibilitats de dimensió del cos jugant a fer gran i petit totes i cadascuna de les parts del cos i amb tot el cos globalment.
Al mateix temps que es mou unapart o una altra o s'aconsegueix relaxar-ne una, cal que anem donant-li el nom corresponent a fi i efecte que el nen vagi integrant-ne el nom i el contingut.
Per cloure aquest apartat s'ha de fer referència a la importància del treball paral•lel entre els adults que tracten el nen (pares i educadors, família i escola) a fi de mantenir una actitud comuna per a afrontar el treball corporal, ja que elque és permès per uns no pot ser reprimit pels altres i la naturalitat amb què s'ha de fomentar la participació corporal en l'educació global del nen no pot esberlar-se contra les contradiccions dels adults.
De fet però, el mestre malgrat sigui el guia, buscarà assolir els objectius planificats encara que, amb certa llibertat, interaccionant permanentment amb l'alumne i ajustant-se a les sevesnecessitats i nivells.
Per tant doncs, de manera resumida, podem dir que actualment en la psicomotricitat es promou el desenvolupament del nen motriument, la construcció del significats conjuntament amb l'ajuda del mestre que guiarà a l'alumne a que ho aconsegueixi.
Un punt a destacar molt important pel que fa a la funció del mestre, és el domini i exigència per aconseguir motivació d'alumne enla qual aquest tingui una participació activa. Això, de fet, dependrà del coneixement que el mestre tingui dels seus alumnes, entorn, les seves necessitats i òbviament de les diferents possibilitats metodològiques a les que recorri el/la mestre.
L'estil del/de la mestre alhora de fer psicomotricitat malgrat cadascú tingui la seva manera de fer, ha d'ésser coherent amb els principis que el...