Riuraus a la vall d'albaida
Páginas: 21 (5112 palabras)
Publicado: 9 de febrero de 2011
Aproximació a l’arquitectura de la pansa a la Vall d’Albaida
Patrimoni, Portada — By Historica.cat on Abril 19, 2010 at 6:45 am
Carlos V. Fuster Montagud
Historiador, arqueòleg i tècnic en patrimoni. Llicenciat en Història per la Universitat de València i màster en Gestió de Patrimoni Cultural per la Universitat d’Alacant
Amb aquest article pretenem apropar-nos una miqueta més al’objecte de la nostra investigació: el riurau. Segons el diccionari, el riurau és un «edifici de planta baixa, cobert de teula, en una o dues vessants, amb arcs a un costat que permeten amplament la ventilació, destinat a aixoplugar-hi els canyissos de les panses posades a assecar. És característic de la Marina» (Alcover, 1986).
Però com sempre, les definicions són parcials o fan curt. Al llarg demolts anys, riuraus i sequers formaren part dels nostres paisatges, amb les vinyes de raïm moscatell ocupant gran part de les terres conreades.
Als camps de la Vall d’Albaida, no fa tant de temps, enfonsats entre ceps de moscatell, en arribar l’estiu els riuraus bullien d’activitat. Terrateig, Castelló de les Gerres, Aielo de Rugat, Benicolet, Ràfol de Salem, Llutxent, Rugat, Montixelvo… alspobles de la franja oriental de la comarca es feia pansa escaldada, elaborada amb raïm de moscatell mitjançant una tècnica utilitzada des de temps de la dominació musulmana. Els guanys d’aquesta ompliria les butxaques de les gents de la Vall mentre des dels ports de Dénia i Gandia viatjava fins destins tan llunyans com Anglaterra, els països Bàltics o els Estats Units per formar part del pudding odel tradicional plumcake.
La seua elaboració ja va ser descrita de forma detallada per Casimir Romero a la primera edició del Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida (Romero, 1996). És per això que ací no entrarem en els aspectes de com eren transformats els xanglots de raïm moscatell en delicioses panses, afamats fruits secs que sota la denominació genèrica valencia raisins omplirien les taulesd’un món immers en ple procés de l’anomenada Revolució Industrial. [1]
Riuraus i sequers, mostres del nostre patrimoni etnològic, són dos elements que ara perviuen entre arbres fruiters o integrats en cases de camp, però que durant més o menys un segle foren l’epicentre de la vida al camp de les comarques més orientals del sud de la província de València.
És per això que nosaltres volem, ambaquesta «Aproximació a l’arquitectura de la pansa a la Vall d’Albaida», apropar-nos a eixos edificis que, amb la seua característica successió d’arcs, omplien el nostre camp. Així, farem una breu ullada als riuraus de la comarca que han sobreviscut al pas del temps, impassibles davant l’abandó i desaparició dels ceps de moscatell dels nostre paisatge.
És clar que des de temps immemorials lesvinyes han format part dels nostres paisatges agrícoles. Els pobladors musulmans, establerts a les terres del Xarq al-Andalus des del segle VIII, desenvoluparen notablement el conreu de la vinya, ja que encara que la seua religió prohibeix que el raïm es convertisca en vi, les panses juntament amb altres fruits secs com les figues formaven part essencial de la seua dieta (Ferrer i Mallol, 2002).Quan commemoren el naixement del Profeta (la festa del Maulit), la pansa n’és un aliment indispensable.
L’adaptació a la peculiar climatologia del litoral mediterrani valencià pareix ser que va ser la raó del naixement de la pansa escaldada. Encara que l’exportació de pansa des de les comarques centrals valencianes és anterior, no és fins a finals del XV quan el viatger germànic Jerònim Munzer(Mercadal, 1962) descriuria el procés d’escaldat de la pansa al seu pas per la zona del Vall de Pop-Xaló.
Riurau Xiquillo, Terrateig (Arxiu propi)
Concretament, la Vall d’Albaida és una zona on les vinyes existeixen des de temps dels romans i les panses apareixen ressenyades des de l’època del Xarq al-Andalus. Així, a les Cartes Pobla, que regularien els assentaments cristians després de...
Patrimoni, Portada — By Historica.cat on Abril 19, 2010 at 6:45 am
Carlos V. Fuster Montagud
Historiador, arqueòleg i tècnic en patrimoni. Llicenciat en Història per la Universitat de València i màster en Gestió de Patrimoni Cultural per la Universitat d’Alacant
Amb aquest article pretenem apropar-nos una miqueta més al’objecte de la nostra investigació: el riurau. Segons el diccionari, el riurau és un «edifici de planta baixa, cobert de teula, en una o dues vessants, amb arcs a un costat que permeten amplament la ventilació, destinat a aixoplugar-hi els canyissos de les panses posades a assecar. És característic de la Marina» (Alcover, 1986).
Però com sempre, les definicions són parcials o fan curt. Al llarg demolts anys, riuraus i sequers formaren part dels nostres paisatges, amb les vinyes de raïm moscatell ocupant gran part de les terres conreades.
Als camps de la Vall d’Albaida, no fa tant de temps, enfonsats entre ceps de moscatell, en arribar l’estiu els riuraus bullien d’activitat. Terrateig, Castelló de les Gerres, Aielo de Rugat, Benicolet, Ràfol de Salem, Llutxent, Rugat, Montixelvo… alspobles de la franja oriental de la comarca es feia pansa escaldada, elaborada amb raïm de moscatell mitjançant una tècnica utilitzada des de temps de la dominació musulmana. Els guanys d’aquesta ompliria les butxaques de les gents de la Vall mentre des dels ports de Dénia i Gandia viatjava fins destins tan llunyans com Anglaterra, els països Bàltics o els Estats Units per formar part del pudding odel tradicional plumcake.
La seua elaboració ja va ser descrita de forma detallada per Casimir Romero a la primera edició del Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida (Romero, 1996). És per això que ací no entrarem en els aspectes de com eren transformats els xanglots de raïm moscatell en delicioses panses, afamats fruits secs que sota la denominació genèrica valencia raisins omplirien les taulesd’un món immers en ple procés de l’anomenada Revolució Industrial. [1]
Riuraus i sequers, mostres del nostre patrimoni etnològic, són dos elements que ara perviuen entre arbres fruiters o integrats en cases de camp, però que durant més o menys un segle foren l’epicentre de la vida al camp de les comarques més orientals del sud de la província de València.
És per això que nosaltres volem, ambaquesta «Aproximació a l’arquitectura de la pansa a la Vall d’Albaida», apropar-nos a eixos edificis que, amb la seua característica successió d’arcs, omplien el nostre camp. Així, farem una breu ullada als riuraus de la comarca que han sobreviscut al pas del temps, impassibles davant l’abandó i desaparició dels ceps de moscatell dels nostre paisatge.
És clar que des de temps immemorials lesvinyes han format part dels nostres paisatges agrícoles. Els pobladors musulmans, establerts a les terres del Xarq al-Andalus des del segle VIII, desenvoluparen notablement el conreu de la vinya, ja que encara que la seua religió prohibeix que el raïm es convertisca en vi, les panses juntament amb altres fruits secs com les figues formaven part essencial de la seua dieta (Ferrer i Mallol, 2002).Quan commemoren el naixement del Profeta (la festa del Maulit), la pansa n’és un aliment indispensable.
L’adaptació a la peculiar climatologia del litoral mediterrani valencià pareix ser que va ser la raó del naixement de la pansa escaldada. Encara que l’exportació de pansa des de les comarques centrals valencianes és anterior, no és fins a finals del XV quan el viatger germànic Jerònim Munzer(Mercadal, 1962) descriuria el procés d’escaldat de la pansa al seu pas per la zona del Vall de Pop-Xaló.
Riurau Xiquillo, Terrateig (Arxiu propi)
Concretament, la Vall d’Albaida és una zona on les vinyes existeixen des de temps dels romans i les panses apareixen ressenyades des de l’època del Xarq al-Andalus. Així, a les Cartes Pobla, que regularien els assentaments cristians després de...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.