Teatre Grec Y La Tragèdia

1.2. El teatre grec i la tragèdia
Origen del teatre grec
El drama (o teatre) és un dels gèneres literaris sorgits en el món grec. Es presenta sota els tipus de tragèdia i comèdia. En les primeres s'escenifiquen episodis mitològics de conflictes, dolor i patiment. La comèdia, en canvi, satiritza situacions reals i actuals, caricaturitzant-les, i tracta de provocar la rialla delsespectadors. Totes dues floreixen al segle V aC, fortament vinculades a Atenes.
Així com el nostre teatre modern va nàixer en l’edat mitjana com una conseqüència de certes festes de la litúrgia cristiana, el teatre de l’antiguitat té el seu origen en determinades manifestacions religioses del poble grec. La tragèdia va nàixer del ditiramb, himne dedicat a Dionís, el déu no sols del vi, sinó de lafertilitat i de la commoció extàtica. En les festes consagrades a aquesta divinitat es formava un cor de camperols disfressats de sàtirs per entonar cants que eren interromputs per exclamacions i comentaris del director o corifeu. La matèria d’aquests himnes es reduïa a narrar les aventures de Dionís, les seues llargues peregrinacions per tota la terra, les seues persecucions i les seues desgràciesalhora que les seues alegries i exaltacions. En tot això hi havia moviment i vivacitat. Més tard, al segle VI aC es va introduir la senzilla novetat d’afegir al ditiramb un altre actor que dialogara amb el corifeu, enfront del cor, que també intervenia en l’acció, amb la qual cosa va sorgir el drama pròpiament dit.
Dos elements bàsics, que ja es troben en la fase primitiva de la tragèdia, hanconferit sempre a la tragèdia grega el seu caràcter essencial: Dionís i el mite. L’element bàsic de la religió dionisíaca és la transformació. L’home arravatat pel déu, introduït en el seu regne mitjançant l’èxtasi, és un home distint del que era quan es trobava enmig del tràfec del món. De la transformació sorgeix l’art dramàtic. També és dionisíaca la indumentària dels actors: la màscara.
Encara queles parts parlades van augmentar progressivament a mesura que adquirien més importància els actors, el cor no va deixar mai de tenir una importància central i, per dir-ho així, era el que donava unitat a la peça. Els seus components acudien a ritme de marxa fins a l'espai circular (orquestra) on es representava l'acció dramàtica i s’estaven allí durant tota l'obra, per a desfilar al final ensentit invers al de la seua aparició en escena. Les seues intervencions (estàsims) s'alternaven amb els diàlegs entre els personatges (episodis). En els diàlegs és on es va narrant la història i es fa avançar l'acció. El cor, per la seua banda, reflexiona periòdicament sobre allò que s'ha tractat en l'episodi, posa en relleu el significat del que succeeix i el que la història representa des delpunt de vista humà. Tota la representació va precedida d'un resum (pròleg), de boca d'un dels personatges de l'obra, en el qual s'informa el públic dels antecedents de l'acció dramàtica que seguirà, la qual cosa situa la història en el moment precís que constitueix l'obra pròpiament dita. L'última escena és l'èxode.
L’únic actor que originàriament prenia part en la representació portava unscoturns per a aparentar ser més alt, com se suposava que havia de ser un heroi. A més, amagava el rostre davall una màscara, que servia per a distingir-lo del cor i distanciar-lo d’aquest.
Les representacions teatrals a Grècia van acabar sent una espècie de celebració cívica. Tenien lloc en dates precises de l'any i coincidint sempre amb festes religioses oficials de la ciutat. Els autorspresentaven les seues obres a concurs, competint per un dels premis que, fins a tres, atorgava el públic. Les representacions tenien lloc en un espai format per una pista circular (orquestra), rodejada d'un graderia que solia comprendre un arc de fins a 270º. En el quadrant restant s'alçava un edifici petit (escena) que servia, principalment, com a camerino i per als mutis dels actors. El teatre grec...