Urbanismo
Páginas: 13 (3070 palabras)
Publicado: 4 de noviembre de 2012
INFORME SOBRE LA LLEI DEL SÒL DE 1956
La llei del sòl de 1956 suposa el succés més important de tota la història del Dret urbanístic espanyol ja que s’acull a les tècniques jurídiques més progressives entre totes les que oferia el panorama del Dret comparat, suposant una gran ruptura de principi amb dogmes entesos com a incommovibles, com ara el de la propietat privada tal i com apareixdefinit en el Codi Civil.
Com ja sabem, la legislació del Codi Civil estableix en el seu article 350 que “el propietari d’un terreny és amo de la superfície i de tot el que esta a sota, i pot fer-ho les obres, plantacions i excavacions que li convinguin, exceptuant servituds, i amb subjecció a allò que disposen les lleis sobre Mines i Aigües i en els Reglaments de policia”. Doncs be, la llei del sòlaltera substancialment aquesta concepció de manera que pretén configurar un règim dins del qual les edificacions es situïn allà on hi hagi un interès objectiu i segons els interessos col·lectius de la ciutat i del be col·lectiu. D’aquesta manera, el nucli de la funció pública urbanística és la de incorporar nous sòls al procés urbanístic, provocant un impacte territorial i de plusvàlues i lalegitimitat de l’especial sometiment d’aquest sòl al compliment de deures urbanístics. S’ha de tenir en compte, que la intervenció pública en aquesta incorporació al procés urbanístic no prové de la legislació de 1956, sinó que ha estat una tradicional potestat pública, fins i tot en les èpoques decimonòniques de més vigència dels principis liberals purs en matèria de propietat de béns immobles.Per altra banda, la nova llei del sòl desvincula totalment el ius aedificandi del dret de propietat privada ja que a partir d’ara les edificacions no es realitzaran d’acord amb els interessos personals dels propietaris del sòl, sinó amb els interessos col·lectius.
Tanmateix, la tasca d’aplicar el règim jurídic del sòl encaminada a assegurar la seva utilització d’acord amb la funció social que té lapropietat, resulta d’una gran dificultat per la legislació urbanística. S’imposa aquesta tasca per tal que si la propietat privada ha de ser reconeguda i sostinguda pel poder públic, també s’ha d’harmonitzar l’exercici de les seves facultats amb els interessos de la col·lectivitat.
No obstant, en el cas de la Legislació d’Eixample realitzada l’any 1864 i la reforma interior del s. XIXpresenten diferencies respecte al que s’articula amb la llei del sòl de 1956.
Per una banda, la Legislació d’Eixample de 1864 presenta un caire liberal en allò referent a l’estímul de l’edificació, no obstant estableix que aquest procés d’urbanització correrà a càrrec dels Ajuntaments beneficiant d’aquesta manera als propietaris.
En allò referent a la reforma interior del s. XIX sorgeix lanecessitat d’una expropiació forçosa a causa de l’utilitat pública en totes les obres de policia urbana, en aquest cas les de reforma interior de poblacions. Tanmateix, s’implanta una tècnica d’expropiació de zones laterals de les vies públiques de nova creació, així com es recuperen les plusvàlues originades per l’actuació urbanitzadora. Per als casos d’expropiació forçosa s’estableix un preu just, aixícom es preveu la indemnització dels arrendataris, una junta avaluadora i l’ampliació de les zones laterals de 20 a 50 metres.
En la Llei del sòl de 1956 hi ha una notòria preocupació en la reforma interior i l’Eixample, d’aquesta manera es dota d’un important número de preceptes dedicats a la mobilització de solars vacants al procés edificador coma mitjà de lluita contra l’especulació.Abandonant l’articulació de la llei del sòl de 1956, cal centrar-se en la legislació actual que ens aporta la nova Llei del sòl 6/1998, de 13 d’abril, que pretén superar el fracàs de la darrera de les reformes de la legislació urbanística, la duta a terme per la Llei 8/1990, de 25 de juliol, canvia la concepció en allò referent al dret de propietat. És a dir, la nova llei comporta una notòria...
La llei del sòl de 1956 suposa el succés més important de tota la història del Dret urbanístic espanyol ja que s’acull a les tècniques jurídiques més progressives entre totes les que oferia el panorama del Dret comparat, suposant una gran ruptura de principi amb dogmes entesos com a incommovibles, com ara el de la propietat privada tal i com apareixdefinit en el Codi Civil.
Com ja sabem, la legislació del Codi Civil estableix en el seu article 350 que “el propietari d’un terreny és amo de la superfície i de tot el que esta a sota, i pot fer-ho les obres, plantacions i excavacions que li convinguin, exceptuant servituds, i amb subjecció a allò que disposen les lleis sobre Mines i Aigües i en els Reglaments de policia”. Doncs be, la llei del sòlaltera substancialment aquesta concepció de manera que pretén configurar un règim dins del qual les edificacions es situïn allà on hi hagi un interès objectiu i segons els interessos col·lectius de la ciutat i del be col·lectiu. D’aquesta manera, el nucli de la funció pública urbanística és la de incorporar nous sòls al procés urbanístic, provocant un impacte territorial i de plusvàlues i lalegitimitat de l’especial sometiment d’aquest sòl al compliment de deures urbanístics. S’ha de tenir en compte, que la intervenció pública en aquesta incorporació al procés urbanístic no prové de la legislació de 1956, sinó que ha estat una tradicional potestat pública, fins i tot en les èpoques decimonòniques de més vigència dels principis liberals purs en matèria de propietat de béns immobles.Per altra banda, la nova llei del sòl desvincula totalment el ius aedificandi del dret de propietat privada ja que a partir d’ara les edificacions no es realitzaran d’acord amb els interessos personals dels propietaris del sòl, sinó amb els interessos col·lectius.
Tanmateix, la tasca d’aplicar el règim jurídic del sòl encaminada a assegurar la seva utilització d’acord amb la funció social que té lapropietat, resulta d’una gran dificultat per la legislació urbanística. S’imposa aquesta tasca per tal que si la propietat privada ha de ser reconeguda i sostinguda pel poder públic, també s’ha d’harmonitzar l’exercici de les seves facultats amb els interessos de la col·lectivitat.
No obstant, en el cas de la Legislació d’Eixample realitzada l’any 1864 i la reforma interior del s. XIXpresenten diferencies respecte al que s’articula amb la llei del sòl de 1956.
Per una banda, la Legislació d’Eixample de 1864 presenta un caire liberal en allò referent a l’estímul de l’edificació, no obstant estableix que aquest procés d’urbanització correrà a càrrec dels Ajuntaments beneficiant d’aquesta manera als propietaris.
En allò referent a la reforma interior del s. XIX sorgeix lanecessitat d’una expropiació forçosa a causa de l’utilitat pública en totes les obres de policia urbana, en aquest cas les de reforma interior de poblacions. Tanmateix, s’implanta una tècnica d’expropiació de zones laterals de les vies públiques de nova creació, així com es recuperen les plusvàlues originades per l’actuació urbanitzadora. Per als casos d’expropiació forçosa s’estableix un preu just, aixícom es preveu la indemnització dels arrendataris, una junta avaluadora i l’ampliació de les zones laterals de 20 a 50 metres.
En la Llei del sòl de 1956 hi ha una notòria preocupació en la reforma interior i l’Eixample, d’aquesta manera es dota d’un important número de preceptes dedicats a la mobilització de solars vacants al procés edificador coma mitjà de lluita contra l’especulació.Abandonant l’articulació de la llei del sòl de 1956, cal centrar-se en la legislació actual que ens aporta la nova Llei del sòl 6/1998, de 13 d’abril, que pretén superar el fracàs de la darrera de les reformes de la legislació urbanística, la duta a terme per la Llei 8/1990, de 25 de juliol, canvia la concepció en allò referent al dret de propietat. És a dir, la nova llei comporta una notòria...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.