Vtrh

“ Nosaltres hem definit, en termes generals, què és ànima: és una substància en el sentit de la forma, és a dir, l’essència d’un cos d’una qualitat determinada. Suposem, per exemple, que una eina,tal com la destral, fora un cos natural: l’essència de la destral seria la seva substància i, per tant, la seva ànima, perquè si la substància estigués separada de la destral, aquesta no existiria, sinóen quant al nom. Com ella és no resulta més que una destral. En realitat l’ànima no és l’essència i la forma d’un cos artificial sinó d’un cos natural orgànic, és a dir, que té un principi demoviment i repòs en si mateix. [....]
D’altra banda, no és el cos separat de la seva ànima el que és potencialment capaç de viure, sinó aquell que encara la posseeix. [...]
L’ànima és, llavors, inseparabledel cos, almenys certes parts de l’ànima, si ella és naturalment divisible. En efecte, per a certes parts del cos, la seva entelèquia és la de les parts mateixes. No obstant això res impedeix quealgunes altres parts no siguin almenys separables, en raó que no són l’entelèquia de cap cos. Així, no es veu bé si l’ànima és l’entelèquia del cos, com el pilot de les naus. Això ha de bastar com aexposició esquemàtica i esbós d’una definició general de l’ànima. “

a) Com defineix Aristòtil l’ànima? Pensa que té un principi de moviment i repòs en si mateix, és a dir, que l’ànima és divisible iés necessari que l’acompanyi un cos. Quina relació té aquesta definició amb la seva teoria sobre la realitat (ontologia)? ? Pensa que és impossible que l’ànima no estigui acompanyada d’un cos, ja queno és possible l’existència de formes separades: la substància és un compost indissoluble de matèria i forma.

b) Es pot concebre l’ànima separada del cos? No. Quins arguments dóna Aristòtil?c) Feu una comparació entre la concepció platònica i la concepció aristotèlica sobre l’ànima.
Segons Aristòtil: l'ànima és la que li dóna vida al cos, i la connexió es presenta entre l'ànima...