1 CLASSIFICACIO_DE_LA_CERAMICA_ROMANA

ALGUNS TERMES EMPRATS EN LA DEFINICIÓ DE LA CERÀMICA /CLASSIFICACIÓ DE LA CERÀMICA ROMANA. FINA O DE TAULA

La preparació d’aquest text està basat en diverses obres. Per la 1ª part: M. PY i A.M. ADROHER AUROUX, “Principes d’enregistrements du mobilier archéologique”, Lattara, 4. A. D’ANNA, A. DESBAT, D. GARCÍA, et alii, La céramique, éd. Errance, Paris, 2003. M. BELTRÁN, Guía de la cerámicaromana. Zaragoza, 1990. T. MANNONI i E. GIANNICHEDDA, Arqueología de la producción, 2003. Per la segona part: M. ROCA ROUMENS i M.I. FERNÁNDEZ GARCÍA (Coord), Introducción al estudio de la ceràmica romana, Málaga, 2005, obra col.lectiva d’AAVV.

1ª Part

CATEGORIA
Concepte que serveix per a reunir conjunts de ceràmiques segons grans grups funcionals que no tenen a veure-hi amb la funcióetnogràfica real dels vasos:
Ceràmiques a torn fines
Utilitzades com a vaixella de taula o peça decorativa. Portadores d’indicacions sobre el nivell econòmic de la societat que les utilitzava; tenen una capacitat potencial d’intercanvi elevat i un radi de difusó sovint força extès.
Ceràmiques comuns
Petits contenidors o instruments de cuina. Produïts freqüentment a nivell regional/local; el seu potenciald’intercanvi és inferior a les precedents..
Àmfores
Essencialment contenidors d’aliments líquids destinats al comerç marítim. El seu valor és definit pel producte que conté; el potencial d’intercanvi és força gran.
Doliums/Dolia
Poden ser de producció local sorgits de models mediterrànis o bé d’importació; destinats a emmagatzemar o transportar productes alimentaris (cereals, vi…)
Ceràmiques notornejades
Representen en contexts protohistòrics la producció indígena (la tradicional o local) per excel.lència. Si bé es poden comercialitzar, el seu potencial d’intercanvi és mínim). El seu paper més important s’exerceix a la cuina, através de diverses accions (conservació, preparació, cocció, consum)

TIPOLOGIA
Instrument de treball i de comunicació que permet classificar les formes principalsde cada tipus ceràmic sota un núm d’identificació. És un catàleg de formes (dibuixades) que permet reconèixer un tipus ceràmic en relació a altres de la mateixa categoria. Cada tipus porta un codi/núm. d’identificació que estalvia descriure detalladament els caracters repetitius de l’objecte.
La tipologia comporta l´ús d’un llenguatge universal o comú, p.ex. Dressel 1, identifica l’àmforaitàlica per excel.lència, i Dressel 20, l’àmfora d’oli globular de la Bètica.
La tipologia reagrupa objectes en funció de criteris molt diversos adaptats a l’objectiu que volem aconseguir, és per ciò que es pot donar una gran subjectivitat a l’hora de determinar-los. Una tria de criteris és una tasca sovint molt difícil però que ha de ser el més significativa possible.
La ceràmica de Haltern (12aC-9 dC) i d’Oberaden (campaments germànics) ha estat classificada en base a la totalitat de les seves formes ceràmiques.
En altres casos les classificacions s’especialitzen només en una categoria:
Campanianes o Sigil.lates de Lamboglia (=Lamb.)
Àmfores de Dressel (=Dr.)
Àmfores gàl.liques de Laubenheimer
J.-P. Morel en estudiar les ceràmiques devernís negre aplicà una classificació de caràcter naturalista, en seguir una jerarquització de criteris, on distingeix: classe, gènere, espècie, sèrie, tipus i exemplar.
Classificació formal en relació a les dimensions, amb la informatització de les dades. Necessita molts paràmetres per a ser fidel a la dessitjada objectivitat; només pot ser aplicada a objectes sencers (M.Leenhardt, classificació i estudi de la ceràmica medieval).

ELEMENT de FORMA
Classifiquem les formes gràcies als fragments (=frags./fr.) que s’han conservat d’un vas ceràmic. Els elements actius o parts més significatives per conèixer el tipus d’un vas són: les vores, fons, decoracions, parts de paret característiques i les anses.
Quan podem refer o conèixer el perfil d’un vas parlem de...