255693 344725 1 PB

EIXIMENIS: REGIMENT DE LA COSA PÚBLICA

539

El treball es clou amb unes aclaridores i necessàries conclusions que cal agrair, després del maremàgnum de dades i informacions que han servit per a analitzar l’estat lingüístic de la comarca de la
Ribera d’Ebre, objectiu final de l’obra. Són molt interessants els quadres comparatius de trets lingüístics
d’aquests parlars amb la resta de varietatsdiatòpiques que conformen el català occidental, l’aragonès,
el castellà, l’àrab i fins i tot el mossàrab, concepte amb el qual no estem gaire d’acord perquè darrerament hom ha demostrat amb documentació antiga que molts del anomenats mossarabismes no són més
que aragonesismes o castellanismes.
Finalment, cal ara referir-nos, ni que sigui molt breument, a l’atles lingüístic. La primera cosa que
hem defer és felicitar la Dra. Olga Cubells per la presentació de les dades en mapes acolorits, que
aclareixen molt bé l’espai geogràfic on és vivent tal o tal mot, potser, però, se’n fa dificultosa la lectura
en algun cas a causa de la petitesa de la lletra, però ja se sap que mai no plou a gust de tothom.
En suma: ens trobem en presència d’un treball definitiu, una baula més en l’estudi dels parlarsespontanis catalans que confereixen personalitat a la llengua i que, amb massa velocitat, són a punt de
desaparèixer.
Lluís Gimeno Betí
Universitat Jaume I

Eiximenis, Francesc (2009 [1383]): Regiment de la cosa pública. Versió de Josep Palomero.
Pròleg d’Albert Hauf. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 205 p.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), de la qual és membre Josep Palomero,va reeditarne el novembre de 2009 la versió del Regiment de la cosa pública (RCP) de Francesc Eiximenis que
havia publicat l’editorial Bromera. Escriptor prolífic, polític i professor, autor de recreacions novellístiques d’episodis històrics (Els secrets de Meissen [1994] o El tatuatge dels apàtrides [1997]) i d’una
correcta adaptació del Tirant (Bromera), Palomero ha sabut acostar l’opuscle de1383 als lectors d’avui
amb una prosa àgil que no traeix en cap moment les intencions del menoret. «Sé i em consta que [el
llibre ressenyat] és fruit d’un il·lusionat esforç de reescriptura literària», escriu en el pròleg Albert Hauf,
màxim especialista en l’obra d’Eiximenis i President de la Comissió de l’Any Eiximenis que el 2009
commemorà el sisè centenari de la seva mort.
El RCP és lareelaboració en forma de llibre autònom del tercer tractat del Dotzè del Crestià, incorporat a la sèrie per estudiar-hi Com cascuna ciutat e regne és appellada cosa pública, e què és cosa
pública (cap. 357-395). Tant el Dotzè com el Regiment es van poder llegir, en vida de l’autor i en exemplars convenientment encadenats, a la Sala del Consell de la ciutat. En el RCP, Eiximenis hi va seguir
molt de propels primers capítols del Communiloquium del mestre franciscà Joan de Gal·les, que li proporcionava una anàlisi de les virtuts polítiques de l’antiguitat romana amb un encaix rigorosament
cristià. Els capítols 1-20 del Regiment prenen la primera distinció del Communiloquium com a pauta
d’escriptura. La segona meitat de l’opuscle estira un pas molt conegut de la Philosophia prima d’Avicenna, llegittambé al Communiloquium, que alliçonava respecte a dos temes de gran interès per als
administradors municipals: la gestió dels oficis i la inversió del diner públic.
El RCP aclareix tot just començar el significat del concepte res publica: és «regne o ciutat o vila o
castell o qualsevol semblant comunitat que no sia una casa sola». El RCP no és, per tant, un tractat de
regiment de ciutats strictosensu. Els fonaments damunt dels quals s’edifica la cosa pública són l’amor
i la concòrdia, expressats en la interacció social dels seus membres. Aquesta és la principal tesi de
l’obra: la desigualtat estamental fa necessària la cooperació entre els homes, volguda per Déu. La imatge del cos místic, recurrent al llarg de l’opuscle, reforça una proposta de regeneració moral que ha de
fer efectiva la...